Avís | Aviso

=> Versió en català (la primera part de l'entrada)

=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 25 de febrer del 2013

Adolescent homosexual --- Adolescente homosexual

[Entrada 236]

Adolescent homosexual


He extret aquest text de l'article El pediatra y el adolescente homosexual de Claudia Delgado, MD, MPH, Jairo Madriñán, MD, Warren M. Seigel, MD, F.A.A.P. (The Division of Adolescent Medicine, Department of Pediatrics Coney Island Hospital and Maimonides Medical Center, Brooklyn, New York).

L'homosexualitat en l'adolescent va ser prèviament considerada com a experimentació transitòria, però amb el creixent nombre dels adolescents que s'identifiquen com a homosexuals s'ha convertit en una qüestió important.

Aquest text proporciona directrius per abordar la qüestió amb els adolescents amb una mentalitat molt oberta, neutral, segura i orientada al suport, per tal de proporcionar un ambient sa per al desenvolupament de la seva identitat sexual.

Fins fa pocs anys els temes relacionats amb l'homosexualitat eren considerats com desordres de la conducta, discutits breument en la literatura mèdica, i si bé la majoria dels professionals de la salut mental no van considerar l'homosexualitat fos un desordre, les investigacions sobre la homosexualitat eren limitades.

L'orientació sexual no és sinònim d'activitat sexual. Molts individus homosexuals, especialment durant l'adolescència, han participat en conductes i relacions heterosexuals i molts adults que s'identifiquen com a heterosexuals revelen haver tingut certa activitat homosexual durant la seva adolescència.

És difícil saber exactament el nombre de persones que s'identifiquen exclusiva o predominantment com a homosexuals. I és encara més difícil estimar el nombre d'aquells de dubtosa orientació sexual durant l'adolescència, a causa de la complexitat d'atraccions i activitats sexuals durant aquest període.

Els majors problemes mèdics que enfronten els homosexuals estan relacionats amb el tipus de pràctiques sexuals que realitzen, el nombre de companys sexuals que tenen i l'ús apropiat de mètodes per prevenir malalties sexuals.

Així mateix, hi ha altres problemes d'igual importància no necessàriament relacionats amb una afecció física, sinó psicològica. Aquests problemes psicosocials estan vinculats amb les dificultats que l'homosexual ha de travessar en el seu procés d'acceptació personal, i l'actitud de rebuig per part de la societat.

El conflicte entre la família i l'adolescent homosexual obliga que aquest deixi casa seva i visqui al carrer. Molts adolescents que abandonen les seves cases per la reacció dels seus familiars i amics es veuen abocats a la prostitució i les drogues. És fonamental recordar que els homosexuals d'ambdós sexes presenten una alta incidència d'alcoholisme, que s'acompanya amb l'ús paral·lel de drogues com a crack i cocaïna.

Durant els últims 25 anys, les estadístiques de suïcidi entre joves s'han quadruplicat, sent el suïcidi la segona causa de mortalitat en l'adolescent. El procés d'identitat sexual constitueix un factor de risc molt important en els intents de suïcidi ocorreguts en adolescents.

Els homosexuals adolescents tenen un risc tres vegades major de suïcidar-se que els joves heterosexuals. S'estima que aproximadament un 30% dels suïcidis de joves en els Estats Units són comesos per adolescents homosexuals. Entre els que han atemptat contra la seva vida, s'ha comprovat un major abús de drogues, abús sexual i arrestos per mala conducta.

El tema de l'homosexualitat ha estat per molt temps difícil d'avaluar, especialment per al pediatre, que no sol estar familiaritzat amb el maneig de l'adolescent homosexual. No obstant això, el metge juga un paper crucial, igual que la família, l'escola i els veïns, en la salut de l'adolescent homosexual.

Els metges han d'estar alerta davant els problemes psicosocials i clínics de l'homosexual anteriorment esmentats, els quals són punts rellevants quan s'entrevista a un adolescent.

L'entrevista de l'homosexual ha de contenir una història sexual, amb preguntes obertes i neutrals que donin cabuda a qualsevol tipus d'orientació sexual.

Els pacients amb baix risc de malalties sexuals com els homosexuals monògams o aquells que fan servir sempre mètodes de protecció com el condó, només necessiten passar un examen físic de rutina i un examen de sífilis. Ha d'oferir-se'ls també la vacunació contra l'hepatitis B.

Conclusió:
1. El paper del metge és fonamental en la salut i el procés d'adquisició de la identitat sexual de l'adolescent.
2. Les àrees d'influència del metge s'estenen més enllà del pacient, i abasten a l'escola, la família i els veïns.
3. El professional de la salut ha d'estar familiaritzat amb els problemes enfrontats per l'adolescent en el procés de definició de la seva identitat sexual, i fins i tot ha de deixar de banda els seus sentiments homofòbics si els té.
4. El metge ha de donar suport al seu pacient, creant un ambient de confiança.
5. El pediatre pot proveir un suport important als seus familiars, facilitant grups de suport i assessorament, a les escoles i barris, amb l'objectiu de crear un ambient saludable per a l'adolescent homosexual.
6. Tot i que es desconeix la incidència real de l'homosexualitat, el nombre d'adolescents que s'identifiquen com a homosexuals està augmentant.
7. És obvi que això varia depenent de les característiques demogràfiques de cada població, per la qual cosa és necessari realitzar estudis estadístics que tinguin en compte aquestes variables per establir programes de suport a aquestes comunitats.
Una abraçada.






Adolescente homosexual


He extraído este texto del artículo El pediatra y el adolescente homosexual de Claudia Delgado, MD, MPH, Jairo Madriñán, MD, Warren M. Seigel, MD, F.A.A.P. (The Division of Adolescent Medicine, Department of Pediatrics Coney Island Hospital and Maimonides Medical Center, Brooklyn, New York).

La homosexualidad en el adolescente fue previamente considerada como experimentación transitoria, pero con el creciente número de adolescentes que se identifican como homosexuales se ha convertido en una cuestión importante.

Este texto proporciona directrices para abordar la cuestión con los adolescentes con una mentalidad muy abierta, neutral, segura y orientada al apoyo, a fin de proporcionar un ambiente sano para el desarrollo de su identidad sexual.

Hasta hace pocos años los temas relacionados con la homosexualidad eran considerados como desórdenes de la conducta, discutidos brevemente en la literatura médica, y si bien la mayoría de los profesionales de la salud mental no consideraban que la homosexualidad fuera un desorden, las investigaciones sobre la homosexualidad eran limitadas.

La orientación sexual no es sinónimo de actividad sexual. Muchos individuos homosexuales, especialmente durante la adolescencia, han participado en conductas y relaciones heterosexuales y muchos adultos que se identifican como heterosexuales revelan haber tenido cierta actividad homosexual durante su adolescencia.

Es difícil saber exactamente el número de personas que se identifican exclusiva o predominantemente como homosexuales. Y es todavía más difícil estimar el número de aquellos de dudosa orientación sexual durante la adolescencia, debido a la complejidad de atracciones y actividades sexuales durante este período.

Los mayores problemas médicos que enfrentan los homosexuales están relacionados con el tipo de prácticas sexuales que realizan, el número de compañeros sexuales que tienen y el uso apropiado de métodos para prevenir enfermedades sexuales.

Asimismo, existen otros problemas de igual importancia no necesariamente relacionados con una afección física, sino psicológica. Estos problemas psicosociales están vinculados con las dificultades que el homosexual tiene que atravesar en su proceso de aceptación personal, y la actitud de rechazo por parte de la sociedad.

El conflicto entre la familia y el adolescente homosexual obliga a que éste deje su casa y viva en la calle. Muchos adolescentes que abandonan sus casas por la reacción de sus familiares y amigos se ven abocados a la prostitución y las drogas . Es fundamental recordar que los homosexuales de ambos sexos presentan una alta incidencia de alcoholismo, que se acompaña con el uso paralelo de drogas como crack y cocaína.

Durante los últimos 25 años, las estadísticas de suicidio entre jóvenes se han cuadriplicado, siendo el suicido la segunda causa de mortalidad en el adolescente. El proceso de identidad sexual constituye un factor de riesgo de suma importancia en los intentos de suicidio ocurridos en adolescentes.

Los homosexuales adolescentes tienen un riesgo tres veces mayor de suicidarse que los jóvenes heterosexuales. Se estima que aproximadamente un 30% de los suicidios de jóvenes en los Estados Unidos son cometidos por adolescentes homosexuales. Entre los que han atentado contra su vida, se ha comprobado un mayor abuso de drogas, abuso sexual y arrestos por mala conducta.

El tema de la homosexualidad ha sido por mucho tiempo difícil de evaluar, especialmente para el pediatra, que no suele estar familiarizado con el manejo del adolescente homosexual. Sin embargo, el médico juega un papel crucial, al igual que la familia, el colegio y los vecinos, en la salud del adolescente homosexual.

Los médicos deben estar alerta ante los problemas psicosociales y clínicos del homosexual anteriormente mencionados, los cuales son puntos relevantes cuando se entrevista a un adolescente.

La entrevista del homosexual debe contener una historia sexual, con preguntas abiertas y neutrales que den cabida a cualquier tipo de orientación sexual.

Los pacientes con bajo riesgo de enfermedades sexuales como los homosexuales monógamos o aquellos que usan siempre métodos de protección como el condón, sólo necesitan pasar un examen físico de rutina y un examen de sífilis. Debe ofrecérseles también la vacunación contra la hepatitis B.

Conclusión:
1. El papel del médico es fundamental en la salud y el proceso de adquisición de la identidad sexual del adolescente.
2. Las áreas de influencia del médico se extienden más allá del paciente, y abarcan al colegio, la familia y los vecinos.
3. El profesional de la salud debe estar familiarizado con los problemas enfrentados por el adolescente en el proceso de definición de su identidad sexual, e incluso debe dejar a un lado sus sentimientos homofóbicos si los tiene.
4. El médico debe apoyar a su paciente, creando un ambiente de confianza.
5. El pediatra puede proveer un apoyo importante a sus familiares, facilitando grupos de apoyo y asesoría, en las escuelas y barrios, con el objetivo de crear un ambiente saludable para el adolescente homosexual.
6. A pesar que se desconoce la incidencia real de la homosexualidad, el número de adolescentes que se identifican como homosexuales está aumentando.
7. Es obvio que esto varía dependiendo de las características demográficas de cada población, por lo que es necesario realizar estudios estadísticos que tengan en cuenta estas variables para establecer programas de apoyo a estas comunidades.
Una abrazo.

dijous, 21 de febrer del 2013

Religions --- Religiones

[Entrada 235]

Religions


En el món científic encara no hi ha un consens sobre la definició d'aquest concepte, ja que hi ha qui planteja que la religió és un fenomen universal, innat i congènit, i davant d'aquesta hipòtesi de l'home "biològicament" religiós s'aixeca el postulat de l'ateisme segons el qual la religió no només no és innata sinó que és una pura invenció humana. Crec que ja he dit que cada dia estic més a prop de los postulats ateus. Diuen que fonamentalment l'home intenta buscar a les religions un sentit en aquesta vida, plena de patiments, lluites i insatisfaccions, i a la mort, desitjant tot sovint una transcendència del seu esperit més enllà de la vida. Crec que ja he dit que cada dia estic més a prop de los postulats ateus.

Està clar que les religions han jugat un paper molt important a la nostra història. Que la nostra realitat actual ha estat i està molt condicionada per aquestes. Les més importants de les actuals provenen d'una societat bàsicament agrícola i s'han hagut d'adaptar a un món canviant, tot i que no sense resistències ni reaccions contràries. La por, l'angoixa i el consol psicològic que procura la religió, la delegació de la responsabilitat última en un codi de conducta dictat per la religió, l'empara que procura l'acceptació d'una jerarquia que determini la moral i tingui els mitjans per a la expiació de les faltes (com ocorre en el catolicisme), el poder reconfortant de la tradició, són factors importants per entendre que en la societat dessacralitzada contemporània segueixin arrelades religions que van sorgir en èpoques i circumstàncies ben diverses.

Aquestes religions de base agrícola i ramadera tenen serioses dificultats davant de temes com la igualtat de la dona (a la que s'havia donat un paper social secundari, fonamentalment domèstic i reproductori), la diversitat sexual (ja que en una societat necessitada de mà d'obra no li convenia la no contribució al seu creixement mitjançant la reproducció), i la ciència (que amb els seus avenços ha canviat la visió que la humanitat té de la formació i composició de l'univers). Els més fonamentalistes encara defensen la visió creacionista de l'univers i fins i tot en alguns estats dels USA com Arkansas a l'escola s'ha d'ensenyar de manera equilibrada (emprant el mateix temps per a ambdós) creacionisme i evolucionisme (aquest darrer plantejat com una simple i discutible hipòtesi). Per no parlar dels països amb un estat confessional, dels quals n'hi ha encara molts, per no dir massa, com Iran, Anglaterra, Dinamarca o Tailàndia i tants d'altres. I tampoc hem d'oblidar dels conflictes on s'està usant a la religió com a element coercitiu o com a excusa, per exemple, a Israel o al Sudan.

A les societats industrials i postindustrials, han canviat les condicions de la producció i les formes de vida i de pensament, en multiplicar-se els fenòmens de convergència i globalització, així com el pes de les explicacions científiques, l'individualisme i la sensibilitat cap a la llibertat i diversitat religioses (i els marcs legals de protecció de les mateixes). Això dóna peu a l'aparició d'un seguit de moviments religiosos per intentar donar-hi resposta. Es creu que evolucionem cap a una forma de religiositat, teista o no, que serà individual, força menys religiocéntrica, i on cada individuo podrà mantenir la seva cosmovisió i ideologia. I també sembla palesa la necessitat una ètica comuna, que és en si un problema complex, ja que ha de partir del respecte de les diversitats culturals i religioses, però alhora sense caràcters etnocèntrics ni religiocéntricos que la desvirtuïn, que serveixi per acabar amb la discriminació i que generi un marc comú global de defensa dels drets humans, dels drets dels pobles, de la naturalesa i psicologia humana, de l'ecologia, etc. més enllà de particularitats culturals.

Si voleu entendre que l'ateisme científic és com una nova religió (paradoxalment antireligiosa), hauré d'acceptar que practico una religió, però en realitat, crec que no em cal cap religió ni per donar-li sentit a la meva vida (que per a mi consisteix en ser tan feliç com pugui) ni a la mort (que no és més que el final complet de la meva existència, sense més enllà) ni crec que calgui una religió per tenir una ètica, ja que veig que la que tinc, que va en la línia d'aquesta ètica comú, és força més adequada als requeriments de la nostra societat que la que veig, malauradament, a la que m'envolta que, amb la seva herència cristiana (catòlica en concret), entre altres coses és força injusta, amoral, corrupta, egoista i cobdiciosa.

Una abraçada.






Religiones


En el mundo científico todavía no hay un consenso sobre la definición de este concepto, ya que hay quien plantea que la religión es un fenómeno universal, innato y congénito, y ante esta hipótesis del hombre "biológicamente" religioso se levanta el postulado del ateísmo según el cual la religión no sólo no es innata sino que es una pura invención humana. Dicen que fundamentalmente el hombre intenta buscar en las religiones un sentido a esta vida, llena de sufrimientos, luchas e insatisfacciones, y a la muerte, deseando a menudo una trascendencia de su espíritu más allá de la vida. Creo que ya he dicho que cada día estoy más cerca de los postulados ateos.

Está claro que las religiones han jugado un papel muy importante en nuestra historia. Que nuestra realidad actual ha estado y está muy condicionada por las mismas. Las más importantes de las actuales provienen de una sociedad básicamente agrícola y han tenido que adaptarse a un mundo cambiante, aunque no sin resistencias ni reacciones contrarias. El miedo, la angustia y el consuelo psicológico que procura la religión, la delegación de la responsabilidad última en un código de conducta dictado por la religión, el amparo que procura la aceptación de una jerarquía que determine la moral y tenga los medios para la expiación de las faltas (como ocurre en el catolicismo), el poder reconfortante de la tradición, son factores importantes para entender que en la sociedad desacralizada contemporánea sigan arraigadas religiones que surgieron en épocas y circunstancias muy diversas.

Esas religiones de base agrícola y ganadera tienen serias dificultades ante temas como la igualdad de la mujer (a la que se había dado un papel social secundario, fundamentalmente doméstico y reproductor), la diversidad sexual (ya que en una sociedad necesitada de mano de obra no le convenía la no contribución a su crecimiento mediante la reproducción), y la ciencia (que con sus avances ha cambiado la visión que la humanidad tiene de la formación y composición del universo). Los más fundamentalistas aún defienden la visión creacionista del universo e incluso en algunos estados de los USA como Arkansas en la escuela se debe enseñar de manera equilibrada (empleando el mismo tiempo para ambos) creacionismo y evolucionismo (este último planteado como una simple y discutible hipótesis). Por no hablar de los países con un estado confesional, de los cuales hay todavía muchos, por no decir demasiados, como Irán, Inglaterra, Dinamarca, Tailandia y tantos otros. Y tampoco debemos olvidar los conflictos donde se está usando la religión como elemento coercitivo o como excusa, por ejemplo, en Israel o en Sudán.

En las sociedades industriales y post-industriales, han cambiado las condiciones de la producción y las formas de vida y de pensamiento, al multiplicarse los fenómenos de convergencia y globalización, así como el peso de las explicaciones científicas, el individualismo y la sensibilidad hacia a la libertad y diversidad religiosas (y los marcos legales de protección de las mismas). Esto da pie a la aparición de una serie de movimientos religiosos para intentar darles respuesta. Se cree que evolucionamos hacia una forma de religiosidad, teísta o no, que será individual, bastante menos religiocéntrica, y donde cada individuo podrá mantener su cosmovisión e ideología. Y también parece patente la necesidad una ética común, que es en si un problema complejo, ya que debe partir el respeto de las diversidades culturales y religiosas, pero a la vez sin caracteres etnocéntricos ni religiocéntricos que la desvirtúen, que sirva para acabar con la discriminación y que genere un marco común global de defensa de los derechos humanos, de los derechos de los pueblos, de la naturaleza y psicología humana, de la ecología, etc. más allá de particularidades culturales.

Si queréis creer que el ateísmo científico es una nueva religión (paradójicamente antirreligiosa), tendré que aceptar que practico una religión, pero en realidad, creo que no necesito ninguna religión ni para darle sentido a mi vida (que para mí consiste en ser tan feliz como pueda) ni a la muerte (que no es más que el final completo de mi existencia), ni creo que sea necessaria una religión para tener una ética, ya que veo la que tengo, que va en la línea de esa ética común, es bastante más adecuada a los requerimientos de nuestra sociedad que la que veo, desgraciadamente, en la sociedad que me rodea que, a pesar de ser de herencia cristiana (católica en concreto), es muy injusta, amoral, corrupta, egoísta y codiciosa.

Un abrazo.

diumenge, 17 de febrer del 2013

La fi de l'adolescència --- El final de la adolescencia

[Entrada 234]


La fi de l'adolescència


Al meu amic Isma que acaba de fer-ne 18.

Alguns creuen que en tenir 18 anys deixaran de ser adolescents de cop, vaig intentar desmitificar aquesta idea al post
Els 18 anys.

Al meu país als 18 anys la llei ens considera adults, en altres països no és exactament així, però poc hi falta. Això és una pura qüestió legal basada en considerar que una persona amb 18 anys ja és prou responsable dels seus actes com per poder-ne assumir-ne totes les conseqüències. En aquesta edat ha acabat la seva educació bàsica i ja sap que està fent quan actua... Llavors la llei el considera adult, però d'aquí a què realment ho sigui...

Així com el començament de l'adolescència és ben clar, és un salt a la vida d'una persona, després un va fent canvis quasi sense adonar-se'n, el passar d'adolescent a jove, de jove a adult, d'adult a vell es molt més suau en tots els casos, els canvis biològics que es van produint no són sobtats, venen a poc a poc. Malgrat que un vagi passant crisis de tant en tant.

Crec que la persona va madurant contínuament, de forma suau, i que cada persona du un ritme diferent, tot això depèn de cadascú, del seu entorn,de les responsabilitats que li toca assumir, de les experiències que viu i de com les viu...No hi ha un dia exacte en què un deixa de ser un adolescent i comença a ser un jove. El canvi es va produint a poc a poc. Podem seguir sent adolescents en uns sentits i haver-ne madurat prou d'altres com per ja no ser-ho...

Per això no em sorprèn que molts de vosaltres que acabeu de fer els 18 anys us adoneu de què no ha canviat res, que sou el mateix que éreu. Que no heu madurat de cop, que no heu deixat l'adolescència... Hi ha qui diu que l'adolescència s'acaba al complir els 20 (per allò dels teenagers), hi ha qui diu que no, que és als 25...

Si em voleu creure, no vulgueu córrer, no tingueu pressa. Madureu tant com pugueu aprofitant tots els vostres errors per guanyar experiència, no defugint cap responsabilitat, no tancant-vos a res, prenent el timó de la vostra vida, i procurant entendre que és el "sentit comú". Però visqueu la vostra vida tal qual és, sense voler ser el que no sou... I, gaudiu d'aquest moment!

Una abraçada.






El final de la adolescencia


A mi amigo Isma que acaba de cumplir 18.

Algunos creen que al tener 18 años dejarán de ser adolescentes de golpe, intenté desmitificar esa idea en el post
Los 18 años.

En mi país a los 18 años la ley nos considera adultos, en otros países no es exactamente así, pero se le aproxima. Eso es una pura cuestión legal basada en considerar que una persona con 18 años ya es lo suficientemente responsable de sus actos como para poder asumir todas las consecuencias. En esa edad ha terminado su educación básica y ya sabe que está haciendo cuando actúa... Entonces la ley lo considera adulto, pero de ahí a que realmente lo sea...

Así como el principio de la adolescencia es bien claro, es un salto a la vida de una persona, después uno va haciendo cambios casi sin darse cuenta, el pasar de adolescente a joven, de joven a adulto, de adulto a viejo es mucho más suave en todos los casos, los cambios biológicos que se van produciendo no son repentinos, vienen poco a poco. A pesar de que uno vaya pasando crisis de vez en cuando.

Creo que la persona va madurando continuamente, de forma suave, y que cada persona lleva un ritmo diferente, todo eso depende de cada uno, de su entorno, de las responsabilidades que le toca asumir, de las experiencias que vive y de cómo las vive... No hay un día exacto en que uno deja de ser un adolescente y empieza a ser un joven. El cambio se va produciendo poco a poco. Podemos seguir siendo adolescentes en unos sentidos y haber madurado lo suficiente en otros como para ya no serlo...

Por eso no me sorprende que muchos de vosotros que acabáis de cumplir los 18 años os deis cuenta de que no ha cambiado nada, que sois el mismo que erais. Que no habéis madurado de golpe, que no habéis dejado la adolescencia... Hay quien dice que la adolescencia acaba al cumplir los 20 (por aquello de los teenagers), hay quien dice que no, que es a los 25...

Si queréis creerme, no queráis correr, no tengáis prisa. Madurad tanto como podáis aprovechando vuestros errores para ganar experiencia, no rehuyendo ninguna responsabilidad, no cerrándoos a nada, tomando el timón de vuestra vida, y procurando entender que es el "sentido común". Pero vivid vuestra vida tal cual es, sin querer ser lo que no sois... Y ¡disfrutad de este momento!

Un abrazo.

dimecres, 13 de febrer del 2013

Dialogar

[Entrada 233]


Dialogar


Costa enraonar amb qui no t'escolta, amb qui no intenta entendre el què li dius i aportar-hi alguna cosa, amb qui aprofita el que tu dius per explicar-te la seva...

— He somiat una cosa ben curiosa. Bé jo sempre somio, però el meu somni d'avui era ben curiós... —li he dit.
— És curiós, jo també he tingut un somni estrany, estava...

I va i m'explica el seu somni, passant de mi i del meu somni. Ni tan sols quan ha acabat intentant buscar un interpretació del seu somni m'ha donat l'oportunitat d'explicar-li res que fes referència al meu... És que jo no existeixo?

Tampoc aporta res qui t'explica que a ell li ha passat una cosa semblant. Així l'altre dia jo vaig començar a comentar el problema que tenen molts estudiants que no saben trobar-hi la gràcia a la matèria objecte de l'assignatura. Jo sóc dels que creu que el professor és molt important en aquest aspecte ja que la forma en què explica li permet captar a l'alumne l'interès del professor pel que està explicant, i crec que en aquest aspecte l'adolescent n'és especialment sensible. Quan el que estàs explicant no t'importa gens es nota molt i quan t'entusiasma també... Doncs bé ja va sortir el torracollons de torn a explicar la seva, que si ell feia això o allò per arribar als alumnes que si tal o que si qual... Quan saps que els alumnes et diuen que el paio és dolent fent classe, que les seves classes són molt avorrides i que s'explica fatal... Què em vols ensenyar maco?

N'hi ha d'altres que no comprenen el que dius, moltes vegades perquè tenen el cap en una altra banda i mig t'escolten, només hi són a mitges. Estava explicant-li que les autoritats catalanes acabaven de decidit cobrar el cost dels rescats a muntanya si aquests no són justificats o són fruit d'una imprudència injustificada, com no dur el material adequat... Que no deixaran de fer-los, però que segons com els cobraran. Clar, aquí el problema serà veure com es decideix que es cobrarà, és a dir, quan el rescat està justificat i quan no, o si s'ha estat imprudent... Doncs, va i em diu, "llavors si ets pobre et deixaran morir a la muntanya?"... Però qui t'ha dit que no t'aniran a rescatar? En tot cas, segons i com, l'hauràs de pagar o intentaran que ho paguis i si no pots ja ho veurem, però... On tenies el cap rei meu?

En fi no segueixo segur que us han passat milers de coses com aquestes i algunes altres més. A que sí!

Una abraçada.






Dialogar


Cuesta hablar con quien no te escucha, con quien no intenta entender lo que le dices y aportar algo, con quien aprovecha lo que tú dices para explicarte lo suyo...

— He soñado una cosa muy curiosa. Bueno yo siempre sueño, pero mi sueño de hoy era muy curioso... —le he dicho.
— Es curioso, yo también he tenido un sueño extraño, estaba...

Y va y me cuenta su sueño, pasando de mí y de mi sueño. Ni siquiera cuando ha acabado intentando buscar una interpretación de su sueño me ha dado la oportunidad de explicarle nada que hiciera referencia al mío... Es que yo no existo?

Tampoco aporta nada el que te explica que a él le ha pasado algo parecido. Así el otro día yo empecé a comentar el problema que tienen muchos estudiantes que no saben verle la gracia a la materia objeto de la asignatura. Yo soy de los que cree que el profesor es muy importante en este aspecto ya que la forma en la que él explica le permite captar fácilmente al alumno el interés del profesor por lo que está explicando, y creo que en ese aspecto el adolescente es especialmente sensible. Cuando lo que estás contando no te importa nada se nota mucho y cuando te entusiasma también... Pues bien ya salió el gilipollas de turno a explicar la suya, que si él hacía esto o aquello para llegar a los alumnos que si tal o que si cual... Cuando sabes que los alumnos te dicen que el tío es malo dando clase, que sus clases son muy aburridas y que se explica fatal... ¿Qué me quieres enseñar majo?

Hay otros que no comprenden lo que dices, muchas veces porque tienen la cabeza en otra parte y medio te escuchan, sólo están a medias. Estaba explicándole que las autoridades catalanas acababan de decidir cobrar el coste de los rescates en montaña si estos no son justificados o son fruto de una imprudencia injustificada, como no llevar el material adecuado... Que no dejarán de hacerlos, pero según como los van a cobrar. Claro, aquí el problema será ver cómo se decide que se va a cobrar, es decir, cuando el rescate está justificado y cuando no, o si se ha sido imprudente... Pues va y me dice, "entonces ¿si eres pobre te dejarán morir en la montaña?"... Pero quien te ha dicho que no te irán a rescatar? En todo caso, según y cómo, tendrás que pagar o intentarán que lo pagues y si no puedes ya lo veremos, pero... ¿Dónde tenías la cabeza rey mío?

En fin no sigo seguro que os han pasado miles de cosas como éstas y algunas otras más. A que sí!

Un abrazo.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Defineix-te --- Defínete

[Entrada 232]

Defineix-te


— Defineix-te! —Va dir imperativament.
— Per què m'he de definir? —li vaig preguntar.
— Perquè has de definir-te, perquè tots ens hem de definir.
— No hi veig la necessitat
— Va digués, com et defineixes?
— Em defineixo com a "jo mateix", no en tens prou?
— Per què no pots dir si et sens més heterosexual, homosexual, o et sents al mig, i et decideixes per la bisexualitat?
— Mira, —vaig continuar després d'un petit silenci— Tinc moments en que em sento una cosa moments en que sé que sóc una altra i moments en que ho sóc tot. Bé, més que moments diria que són èpoques...
— Però alguna cosa t'enganxarà més que l'altre, no?
— Està clar que per a tu sóc homosexual, en tens prou? —I me'l vaig quedar mirant amb mitja rialla.
— M'estàs prenent el pel —va afegir amb cara d'enuig.
— És que no sé per què et cal que em defineixi, a què du que em defineixi? Canviarà res? —vaig dir seriós, i després d'una pausa vaig afegir— Mentre he estat amb ella he estat totalment heterosexual i m'atreien les nenes maques. Ara que estem junts sóc totalment homosexual, i em miro més els nois macos que les noies atractives, què puc dir que sóc? Digues-ho tu.
— Ah! No! El que s'ha de definir ets tu —es va entossudir.
— I a què porta que em defineixi? Què en trec de definir-me?
— Que tinguis clar qui ets —va afirmar.
— Vols dir que no sé qui sóc? —després de la meva pregunta es va fer un silenci.
— No, no vull dir això. Però es que així no et cases amb res, no et compromets
— Què vols dir amb que no em comprometo? Què no t'estimo prou? —vaig seguir amb una mirada indagatòria.
— No. No és això... Com t'ho diria... Em pregunto si em deixaràs per un altre home o per una dona...
— Vaja! És això, que tens por que et deixi —vaig concloure.
— Jo no he dit això —va dir ràpidament—. Però no sé si vigilar que fas amb els altres homes o amb les dones.
— Gelosia?
— Ja m'estàs embolicant, com sempre. Jo només vull que et defineixis...

Una abraçada.






Defínete


— ¡Defínete! —Dijo imperativamente.
— ¿Por qué me tengo que definir? —le pregunté.
— Porque tienes que defínirte, porque todos nos tenemos que definir.
— No veo la necesidad
— Va di, ¿cómo te defines?
— Me defino como "yo mismo", no tienes bastante?
— ¿Por qué no puedes decir si te sientes más heterosexual, homosexual, o te sientes en medio, y te decides por la bisexualidad?
— Mira, —continué después de un breve silencio— Tengo momentos en que me siento una cosa momentos en que sé que soy otra y momentos en que lo soy todo. Bueno, más que momentos diría que son épocas...
— ¿Pero algo te enganchará más que lo otro, no?
— Está claro que para ti soy homosexual, ¿tienes suficiente? —Y me lo quedé mirando con media sonrisa.
— Me estás tomando el pelo —añadió con cara de enfado.
— Es que no sé por qué necesitas que me defina, ¿a que lleva que me defina? ¿Cambiará algo? —dije serio, y después de una pausa añadí— Mientras he estado con ella he sido totalmente heterosexual y me atraían las niñas guapas. Ahora que estamos juntos soy totalmente homosexual, y miro más a los chicos guapos que a las chicas atractivas, ¿qué puedo decir que soy? Dilo tú.
— ¡Ah! ¡No! El que se tiene que definir eres tú —se empeñó.
— ¿Y a qué lleva que me defina? ¿A què lleva definirme?
— Que tengas claro quién eres.
— ¿Quieres decir que no sé quién soy? —después de mi pregunta se produjo un silencio.
— No, no quiero decir eso. Pero es que así no te casas con nada, no te comprometes.
— ¿Qué quieres decir con que no me comprometo? ¿Qué no te quiero lo suficiente? —Continué con una mirada inquisitoria.
— No. No es eso... Cómo te lo diría... Me pregunto si me dejarás por otro hombre o por una mujer...
— ¡Vaya! Es eso, que tienes miedo a que te deje —concluí.
— Yo no he dicho eso —dijo rápidamente—. Pero no sé si vigilar que haces con los otros hombres o con las mujeres.
— ¿Celos?
— Ya me estás liando, como siempre. Yo sólo quiero que te definas...

Un abrazo.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Polítiques d’avui --- Políticas de hoy

[Entrada 231]

Polítiques d’avui


Se’ns presenta la crisi econòmica com a inevitable i sense culpables concrets com si fos una inundació, un tsunami o un terratrèmol, quan la crisi és el fruït de una sèrie de decisions econòmiques i polítiques que s’està demostrant que el que està aconseguint és que cada vegada és concentri més la riquesa en menys mans, és a dir que, cada dia els rics siguin més rics i els pobres siguin més pobres.

Aquests és el resultat d’una societat esquizofrènica que d’una banda demana una competència i una competitivitat ferotges de cara a aconseguir un creixement continuo i insostenible, mentre se’ns exigeix solidaritat com a ciutadans.

Si aquest és el fruit del govern d’aquests ultraliberals que controlen les finances del món occidental, que han recolzat dictadures sense escrúpols, que a més estem veient que són corruptes i manipuladors, fins i tot amb un sistema judicial absolutament indeficient, ja que en estar infradotat és exageradament lent ¿Per què els seguim votant?

En el meu país podríem dir que són d’aquesta camada tan el PP com CiU, però el mal és que també el PSOE ha fet i fa polítiques ultraliberals.

La meva mare deia que l’avantatge de la dreta és que es tracta de gent amb diners preocupada per mantenir-se rica, mentre que l’esquerra és gent sense diners que aspira a fer-se rica. El que la meva mare no tenia present era que la cobdícia humana no té límits i que la dreta, un cop liquidat el perill soviètic, ha decidit empobrir-nos a tots per tal d’augmentar la seva riquesa fins a límits insospitats...

Potser el que aquests rics en la seva miopia no veuen és que s’estan tirant pedres a la seva teulada, ja que l’empobriment de la societat, al liquidar l’estat dels benestar acabaran també amb el seu benestar i que si ens duen al límit, quan ja tinguem poc o res a perdre tornaran a posar-nos en condicions d’una nova revolució cruenta, és a dir, sanguinària...

Una abraçada.






Políticas de hoy


Se nos presenta la crisis económica como inevitable y sin culpables concretos como si fuera una inundación, un tsunami o un terremoto, cuando la crisis es el fruto de una serie de decisiones económicas y políticas que se está demostrando que lo que está consiguiendo es que cada vez es concentre más la riqueza en menos manos, es decir que, cada día haya menos ricos que lo son mucho más y sean más los pobres que también lo son mucho más.

Este es el resultado de una sociedad esquizofrénica que por un lado pide una competencia y una competitividad feroces de cara a conseguir un crecimiento continuo e insostenible, mientras se nos exige solidaridad como ciudadanos.

Si ese es el fruto del gobierno de esos ultraliberales que controlan las finanzas del mundo occidental, que han apoyado dictaduras sin escrúpulos, que además estamos viendo que son corruptos y manipuladores, incluso con un sistema judicial absolutamente ineficiente, ya que al estar infradotado es exageradamente lento ¿por qué les seguimos votando?

En mi país podríamos decir que son de esta camada tanto el PP como CiU, pero el mal es que también el PSOE ha hecho y hace políticas ultraliberales.

Mi madre decía que la ventaja de la derecha es que se trata de gente con dinero preocupada por mantenerse rica, mientras que la izquierda es gente sin dinero que aspira a hacerse rico. Lo que mi madre no tenía en cuenta era que la codicia humana no tiene límites y que la derecha, una vez liquidado el peligro soviético, ha decidido empobrecernos a todos para aumentar su riqueza hasta límites insospechados...

Quizás lo que esos ricos en su miopía no ven es que se están tirando piedras a su tejado, ya que el empobrecimiento de la sociedad, al liquidar el estado de los bienestar acabarán también con su bienestar y que si nos llevan al límite, cuando ya tengamos poco o nada que perder volverán a ponernos en condiciones de una nueva revolución cruenta, es decir, sanguinaria...

Un abrazo.

divendres, 1 de febrer del 2013

Despertar

[Entrada 230]

Despertar


En Marcel s'acaba de despertar, fora del llit fa fred, ja fa temps que es desperta amb una erecció imponent, tant forta que fins i tot li fa mal. S'aixeca d'una revolada, vigilant que ningú el vegi va fins a la cambra de bany. Tanca bé la porta. Espera una mica a què el contacte dels seus peus descalços amb les rajoles fredes de terra facin cedir l'erecció per poder pixar... Mentre orina recorda que ahir, als lavabos de l'escola va coincidir amb en Pol. En Pol té dotze anys com ell, però en Pol té una polla tres vegades més grossa que la d’en Marcel. Ahir li va veure quan van pixar junts i es va quedar impressionat.

Impressionat per la mida d'aquell penis. Aquella visió li va produir una sensació especial, una inquietud que abastava tot el seu cos, però que es concentrava en la zona genital, especialment en el penis... No havia sentit mai abans res semblant... Recordar-ho li ha fet venir de nou la erecció que havia perdut feia un moment...

Aquella torbació li fa recordar quan l'estiu passat el seu cosí Jordi, dos anys més gran que ell, l'havia ensenyat a masturbar-se. Des de llavors ho havia fet algunes vegades, li agradava aquella sensació quan el penis es posava a fer tot de moviments sincopats i li produïa una profunda sensació com una descàrrega elèctrica molt plaent. Avui ho necessita, i es comença a fer una palla amb totes les ganes, i li acaba produint una sensació de plaer molt més forta que cap de les vegades anteriors...

Després li ha caigut el món al damunt. Què és el que havia fet? S'havia fet una palla desitjant la polla d'en Pol? "En Marcel és marieta!" es diu a si mateix.

Comença a pensar en son pare, sempre tan masculí, la seva mare, sempre tan formal i tan correcte en tot, tant el pare com la mare parlen sempre del sexe com una cosa bruta, privada, de la que se'n parla a mitja veu. Després li han vingut al cap els seus amics de l'escola, els de l'equip de futbol on juga, els del cau dels escoltes... Es vol morir. Creu que els homosexuals són el pitjor de la societat, efeminats, viciosos, violadors de menors... Ell no pot ser un marieta. Es posa a plorar desconsoladament.

Mentre plora comença a pensar en què podria fer, però no ho sap. Com podria informar-me? Amb qui en podria parlar? Qui em podria ajudar? Podria curar-me? Podria ser normal com tots els altres?... Quan més hi pensa més fort plora...

Llavors sent uns cops a la porta del bany. És son pare. "Ei! Noi, que et passa? Estàs plorant?".

_________________________________________________

William Barteley III va dir "és difícil que es doni un tracte equànime a la homosexualitat, mentre la sexualitat en si no rebi aquest tracte." Perquè la naturalitat sexual encara no forma part de la nostra vida. El gran tabú de la nostra societat segueix sent la sexualitat ja que prediquem una sexualitat que no practiquem i ens la reservem per a la nostra intimitat. Per educar en una naturalitat sexual hauríem de començar reeducant-nos nosaltres mateixos. Què ha de fer l'adolescent o el jove que descobreix en si mateix una orientació sexual que no respon al que li han presentat com a normal? Què li ha posat al cap aquesta societat? De quins recursos disposa per acceptar la seva realitat? Per acceptar-se?

Una abraçada.






Despertar


Marcel acaba de despertar, fuera de la cama hace frío, hace tiempo que se despierta con una erección imponente, tan fuerte que incluso le duele. Se levanta de un salto, vigilando que nadie lo vea va hasta el cuarto de baño. Cierra bien la puerta. Espera un poco a que el contacto de sus pies descalzos con las baldosas frías del suelo hagan ceder la erección para poder mear... Mientras orina recuerda que ayer, en los lavabos de la escuela coincidió con Pol. Pol tiene doce años como él, pero Pol tiene una polla tres veces más grande que la de Marcel. Ayer se la vio cuando mearon juntos y se quedó impresionado.

Impresionado por el tamaño de aquel pene. Esa visión le produjo una sensación especial, una inquietud que abarcaba todo su cuerpo, pero que se concentraba en la zona genital, especialmente en el pene... No había sentido nunca antes nada parecido... Recordarlo le ha producido de nuevo la erección que había perdido hacía un momento...

Aquella turbación le hace recordar cuando el verano pasado su primo Jordi, dos años mayor que él, le había enseñado a masturbarse. Desde entonces lo había hecho algunas veces, le gustaba aquella sensación cuando el pene se ponía a hacer esos movimientos sincopados y le producía una profunda sensación como una descarga eléctrica muy placentera. Hoy lo necesita, y se empieza a hacer una paja con todas las ganas y le acaba produciendo una sensación de placer mucho más fuerte que ninguna de las veces anteriores...

Después se ha derrumbado su mundo. ¿Qué es lo que había hecho? ¿Se había hecho una paja deseando la polla de Pol? "¡Marcel es mariquita!" se dice a sí mismo.

Empieza a pensar en su padre, siempre tan masculino, su madre, siempre tan formal y tan correcta en todo, tanto el padre como la madre hablan siempre del sexo como algo sucio, privado, del que se habla a media voz. Después le han venido a la cabeza sus amigos, los de la escuela, los del equipo de fútbol donde juega, los de los scouts... Se quiere morir. Cree que los homosexuales son lo peor de la sociedad, afeminados, viciosos, violadores de menores… Él no puede ser un mariquita. Empieza a llorar desconsoladamente.

Mientras llora empieza a pensar en qué podría hacer, pero no lo sabe. ¿Cómo podría informarme? ¿Con quién podría hablar? Quién me podría ayudar? Podría curarme? Podría ser normal como todos los demás?... Cuanto más lo piensa más fuerte llora...

Entonces oye unos golpes en la puerta del baño. Es su padre. "¡Eh! Chico, ¿que te pasa? ¿Estás llorando?".

_________________________________________________


William Barteley III dijo que "es difícil que se dé un trato ecuánime a la homosexualidad, en tanto la sexualidad en si no reciba ese trato." Porque la naturalidad sexual aún no forma parte de nuestra vida. El gran tabú de nuestra sociedad sigue siendo la sexualidad ya que predicamos una sexualidad que no practicamos y nos la reservamos para nuestra intimidad. Para educar en una naturalidad sexual deberíamos empezar reeducándonos a nosotros mismos. ¿Qué debe hacer el adolescente o el joven que descubre en sí mismo una orientación sexual que no responde a lo que le han presentado como normal? ¿Qué le ha puesto en la cabeza esta sociedad? ¿De qué recursos dispone para aceptar su realidad? ¿Para aceptarse?

Un abrazo.