Avís | Aviso

=> Versió en català (la primera part de l'entrada)

=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dimarts, 21 de maig de 2013

Catalonia is different

[Entrada 252]

Catalonia is different

L'últim barómetre del CIS posa en evidència la gran diferència sociològica i política entre els catalans i el espanyols.

El CIS (Centre d'Investigacions Sociològiques) mostra que els catalans són més favorables a l'estat propi, més d'esquerres i menys catòlics que els ciutadans de la resta de l'Estat

El rànquing de preocupacions de catalans i espanyols és similar: l'atur, la salut i l'educació

L'últim Baròmetre autonòmic del CIS, elaborat els mesos de setembre i octubre de 2012, després de la manifestació de la Diada de l'Onze de Setembre, deixa clar que en l'eix nacional Catalunya is different respecte a la majoria dels altres territoris de l'Estat espanyol, amb l'excepció previsible del País Basc i, en algunes qüestions concretes, Madrid, Galícia o les Illes Balears. La majoria dels catalans reclama més autogovern —fins i tot la independència—, considera Espanya un estat plurinacional i se sent poc o gens orgullós de ser espanyol. Pel contrari, la majoria d'espanyols voldria posar fi a l'estat de les autonomies, considera Espanya “com el meu país” i se sent lògicament molt o bastant orgullós de ser espanyol. Els catalans també serien, segons les línies generals de l'enquesta del CIS, més d'esquerres, menys catòlics i més europeistes que la majoria dels seus veïns més enllà de l'Ebre. (El PuntAvui, 12/5/2013)
Parlant l'altre dia sobre la reacció del govern central, en mans del PP amb majoria absoluta, comentàvem que l'error fonamental dels que s’oposen a al dret a l’autodeterminació que podria permetre la independència de Catalunya, és considerar només les raons econòmiques i no tenir en compte els sentiments implicats en aquest procés. Hi ha força coses que ens fereixen en l’actitud dels espanyolistes. Per començar hi ha l’atac sistemàtic a la nostra llengua en un intent de crear un conflicte lingüístic inexistent a Catalunya, com pot ser la proposta de reforma de la llei de d’educació del Sr. Wert amb el seu intent d’acabar amb la immersió lingüística o l’intent del PP en general de fragmentar el català en diferents llengües com el valencià, el balear, o la ridiculesa del LAPAO, actitud que és científicament absurda (això és tan ridícul com pretendre que el castellà de Castella és un idioma diferent del que es parla a Andalusia, diferents ambdós del parlat a l’Argentina i del que es parla a Mèxic. Al món hi ha, si més no, un exemple d’aquest despropòsit ja que danesos, noruecs, suecs i part dels finesos parlen una mateixa llengua i en canvi en cada país rep un nom diferent). Creo que tot això respon al conegut principi de divideix i venç.

Som gent treballadora que respectem la nostra paraula, quan s’ha quedat en alguna cosa, estigui escrita o no, la complim. Les nostres paraules no se les endú el vent. Els nostres acords verbals són seriosos, fins i tot a les cites que no reconfirmem un cop establertes. Per exemple, hi ha diferents nivells de precisar una cita. A les quatre, vol dir en punt. Passades les quatre, vol dir cinc o deu minuts després. Quarts de cinc vol dir entre les quatre i les cinc... (Em va dir que seria a casa tota la tarda. Li vaig dir que hi passaria a quarts de cinc. Hi vaig arribar a un quart de cinc.)

Respectem la diversitat, tot i que a vegades ho fem amb certa commiseració (és castellana pobreta, però es bona noia). Potser per això no ens agrada que ens vulguin imposar els costums aliens ni les seves lleis quan nosaltres ja hem resolt les coses d’una altra manera (encara és vigent un dret català diferenciat en qüestions com ara les herències o les aportacions de béns als matrimonis). Una de les nostres màximes és cadascú a casa seva, que vol dir que no ens posem allà on no ens demanen... La resta d’espanyols ens diuen que som tancats, que ens costa fer amics, però les nostres amistats ho són de veritat i per a tota la vida... I com això hi ha moltes altres coses ens diferencien i ens distancien de la resta d’habitants de l’estat.

Temem que ens vulgueu espanyolitzar (de nou), Sr. Wert. Estimem la nostra cultura i la nostra història i ja sabem com l'espanyolització tergiversa la nostra història i anul·la la nostra cultura. Segurament per tot això tota acció encaminada a fer desaparèixer aquestes singularitats que ens caracteritzen ens fereix i fa créixer aquest sentiment independentista que cada dia té més partidaris. Després de trenta-vuit anys de democràcia, i vist el que ha passat amb el nostres estatuts, la població catalana ja no creu que un federalisme real sigui possible.

Evidentment també hi ha raons econòmiques, però no les que addueixen des del partit del govern. Els catalans no som tan ingenus com per creure que la independència ens traurà de la crisi, i ens transformarà automàticament en un país ric (cosa que segurament podria arribar a ser realitat a mig termini). Ja sabem que aquesta crisi té un abast global i que sortint d’Espanya i/o d’Europa, no ens resoldrà automàticament la crisi. Però també sabem que el 20% de la riquesa de l’estat es genera a Catalunya i que els impostos recaptats a Catalunya són el 24% dels que es recapten a tot l’estat (vol dir que paguem més per cada bé que produïm que la mitjana de l’estat). Que d’aquests impostos, entre el 15 i el 20% se’ls queda l’estat central i no tornen en forma de serveis ni d’inversions. Mentrestant Catalunya és, per exemple, cada dia més deficitària en infraestructures, així, la major part de les autopistes de peatge de l’estat són a Catalunya, per no parlar del que està passant amb la nostra xarxa de ferrocarril. I a sobre, la pressió fiscal sobre Catalunya és més forta que a la resta del país, ja que un terç de les inspeccions fiscals es fan a Catalunya... No us sona a espoli?

Una abraçada.






Catalonia is different

El último barómetro del CIS pone en evidencia la gran diferencia sociológica y política entre los catalanes y el españoles.

El CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) muestra que los catalanes son más favorables al estado propio, más de izquierdas y menos católicos que los ciudadanos del resto del Estado

El ranking de preocupaciones de catalanes y españoles es similar: el paro, la salud y la educación

El último Barómetro autonómico del CIS, elaborado en los meses de septiembre y octubre de 2012, después de la manifestación de la festividad del Once de Septiembre (fiesta nacional catalana), deja claro que en el eje nacional Cataluña is different respecto a la mayoría de los otros territorios del Estado español, con la excepción previsible del País Vasco y, en algunas cuestiones concretas, Madrid, Galicia o las Islas Baleares. La mayoría de los catalanes reclama más autogobierno —incluso la independencia—, considera España un estado plurinacional y se siente poco o nada orgulloso de ser español. Por el contrario, la mayoría de españoles querría poner fin al estado de las autonomías, considera España "como mi país" y se siente lógicamente muy o bastante orgulloso de ser español. Los catalanes también serían, según las líneas generales de la encuesta del CIS, más de izquierdas, menos católicos y más europeístas que la mayoría de sus vecinos más allá del Ebro. (El PuntAvui, 12/05/2013)
Hablando el otro día sobre la reacción del gobierno central, en manos del PP con mayoría absoluta, comentábamos que el error fundamental de los que se oponen al derecho a la autodeterminación que podría permitir la independencia de Cataluña, es considerar sólo las razones económicas y no tener en cuenta los sentimientos implicados en este proceso. Hay bastantes cosas que nos hieren en la actitud de los españolistas. Para empezar está el ataque sistemático a nuestra lengua en un intento de crear un conflicto lingüístico inexistente en Cataluña, como puede ser la propuesta de reforma de la ley de de educación del Sr. Wert con su intento de acabar con la inmersión lingüística o el intento del PP en general de fragmentar el catalán en diferentes idiomas como el valenciano, el balear, o la ridiculez del LAPAO, actitud que es científicamente absurda (eso es tan ridículo como pretender que el castellano de Castilla es un idioma distinto del que se habla en Andalucía, diferentes ambos del hablado en Argentina y del que se habla en México. En el mundo hay, cuando menos, un ejemplo de ese despropósito ya que daneses, noruegos, suecos y parte de los finlandeses hablan un mismo idioma y en cambio en cada país recibe un nombre diferente). Creo que todo eso responde al conocido principio de divide y vencerás.

Somos gente trabajadora que respetamos nuestra palabra, cuando se ha quedado en algo, esté escrito o no, lo cumplimos. Nuestras palabras no se las lleva el viento. Nuestros acuerdos verbales son serios, incluso en las citas que no las reconfirmamos una vez establecidas. Por ejemplo, hay diferentes niveles de precisar una cita. A las cuatro, quiere decir en punto. Pasadas las cuatro, quiere decir cinco o diez minutos después. "Quarts de cinc (expresión intraducible que significa) entre las cuatro y las cinco... (Me dijo que estaría en casa toda la tarde. Le dije que pasaría a "quarts de cinc" (entre las cuatro y las cinco). Llegué a su casa a las cuatro y cuarto..)

Respetamos la diversidad, aunque a veces lo hagamos con cierta conmiseración (es castellana pobrecita, pero es buena chica). Quizá por eso no nos gusta que nos quieran imponer las costumbres ajenas ni sus leyes cuando nosotros ya hemos resuelto las cosas de otra manera (aún está vigente un derecho catalán diferenciado en cuestiones como las herencias o las aportaciones de bienes a los matrimonios). Una de nuestras máximas es cada uno en su casa, que quiere decir que no nos metemos donde no nos llaman... El resto de españoles nos dicen que somos cerrados, que nos cuesta hacer amigos, pero nuestras amistades lo son de verdad y para toda la vida... Y como eso hay muchas otras cosas nos diferencian y nos distancian del resto de habitantes del estado.

Tememos que nos queráis españolizar (de nuevo), Sr. Wert. Amamos a nuestra cultura y nuestra historia y ya sabemos cómo la españolización tergiversa nuestra historia y anula nuestra cultura. Seguramente por todo eso toda acción encaminada a hacer desaparecer estas singularidades que nos caracterizan nos hiere y hace crecer este sentimiento independentista que cada día tiene más partidarios. Después de treinta y ocho años de democracia, y visto lo que ha pasado con nuestros estatutos, la población catalana ya no cree que un federalismo real sea posible.

Evidentemente también hay razones económicas, pero no las que aducen desde el partido del gobierno. Los catalanes no somos tan ingenuos como para creer que la independencia nos sacará de la crisis, y nos transformará automáticamente en un país rico (lo que seguramente podría llegar a ser realidad a medio plazo). Ya sabemos que esta crisis tiene un alcance global y que saliendo de España y/o Europa, no nos resolverá automáticamente la crisis. Pero también sabemos que el 20% de la riqueza del estado se genera en Cataluña y que los impuestos recaudados en Cataluña son el 24% de los que se recaudan en todo el estado (quiere decir que pagamos más por cada bien que producimos que la media del estado). Que de esos impuestos, entre el 15 y el 20% se los queda el estado central y no vuelven en forma de servicios ni de inversiones. Mientras Cataluña es, por ejemplo, cada día más deficitaria en infraestructuras, así, la mayor parte de las autopistas de peaje del estado están en Cataluña, por no hablar de lo que está pasando con nuestra red de ferrocarril. Y encima, la presión fiscal sobre Cataluña es más fuerte que en el resto del país, ya que un tercio de las inspecciones fiscales se hacen en Cataluña... ¿No os suena a expolio?

Un abrazo.

divendres, 17 de maig de 2013

Créixer --- Crecer

[Entrada 251]

Créixer


Fa pocs dies un amic, que ara té 18 anys, em comentava que havia estat llegint el que havia escrit al seu blog quan en tenia 16 anys i em deia que s’havia adonat que als seus 16 anys era “tonto”. És també força probable que d’aquí a un parell d’anys opini el mateix del que hi hagi escrit ara. Fins i tot jo ho podria dir del que era jo mateix fa un parell d’anys... Tots creixem, evolucionem, aprenem i fins i tot madurem. Potser durant l’adolescència això sigui molt més marcat ja que dels 12 als 14 anys se sol fer un gran salt, aquests salts continuen sent molt grans, encara que no tant, fins que un no arriba als 24 o 25 anys. Després em sembla que s’evoluciona més lentament. Encara que tots fem i pensem coses de les que ens n’acabem penedint, sempre acabem pensant que abans érem estúpids perquè no veiem les coses com les veiem ara.

Em sembla obvi que el que sóc ara és el fruit del meu coneixement i de la meva experiència. Fa dos anys també, però en dos anys he après i he viscut coses noves, llavors, quan fa dos anys veia les coses d’una altra manera no era estúpid, simplement jo era un altre. Un altre que estava vivint la seva realitat tal qual era. Per això crec que als 12 anys cal ser un nen impúber. Als 14 un adolescent desorientat i als 16... El que toqui ser. A cada edat s’ha de ser el que toca. El joc de la vida va d’això. Va de créixer passant una etapa darrera l’altre per arribar a ser una persona cada dia més adulta.

Òbviament, no tothom creix a la mateixa velocitat, ni viu les mateixes experiències, ni madura al mateix ritme. En això del créixer, no necessàriament el que va més de pressa va més lluny, ni el que va més lent té més risc que un altre de no arribar. A cadascú li cal el seu temps.

Vull dir, doncs, que no crec que un noi de 16 anys sigui més (ni menys) estúpid que un de 18. M’encanta parlar amb nois d’aquestes edats i gaudir de la seva visió del món, en general força radicalitzada, però plena de futur, d’il·lusions, malgrat que també de pors. Crec fermament que ningú no és estúpid pel fet de tenir tals o quals anys. I que, encara que t’ho sembli, als 16 anys no eres “tonto” o, si més no, no ho eres més que ara ja que aquell noi de 16 anys era imprescindible per arribar a ser el noi de 18 que ets ara. No t’avergonyeixis d’ell, sense ell no series qui ets.

Una abraçada.






Crecer


Hace pocos días un amigo, que ahora tiene 18 años, me comentaba que había estado leyendo lo que había escrito en su blog cuando tenía 16 años y me decía que se había dado cuenta de que a sus 16 años era tonto. Es también muy probable que dentro de un par de años opine lo mismo de lo que haya escrito ahora. Incluso yo lo podría decir del que era yo mismo hace un par de años... Todos crecemos, evolucionamos, aprendemos e incluso maduramos. Quizás durante la adolescencia eso sea mucho más marcado ya que de los 12 a los 14 años se suele dar un gran salto, esos saltos siguen siendo muy grandes, aunque no tanto, hasta que uno llega a los 24 o 25 años. Después me parece que se evoluciona más lentamente. Aunque todos hacemos y pensamos cosas de las que nos acabamos arrepintiendo, siempre acabamos pensando que antes éramos estúpidos porque no veíamos las cosas como las vemos ahora.

Me parece obvio que lo que soy ahora es el fruto de mi conocimiento y de mi experiencia. Hace dos años también, pero en dos años he aprendido y he vivido cosas nuevas, entonces, cuando hace dos años veía las cosas de otra manera no era estúpido, simplemente yo era otro. Otro que estaba viviendo su realidad tal cual era. Por eso creo que a los 12 años es necesario ser un niño impúber. A los 14 un adolescente desorientado y los 16... Lo que toque ser. En cada edad hay que ser lo que toca. El juego de la vida va de eso. Va de crecer pasando una etapa tras otra para llegar a ser una persona cada día más adulta.

Obviamente, no todo el mundo crece a la misma velocidad, ni vive las mismas experiencias, ni madura al mismo ritmo. En eso del crecer, no necesariamente el que va más deprisa va más lejos, ni el que va más lento tiene más riesgo que otro de no llegar. A cada uno le hace falta su tiempo.

Quiero decir, pues, que no creo que un chico de 16 años sea más (ni menos) estúpido que uno de 18. Me encanta hablar con chicos de esas edades y disfrutar de su visión del mundo, en general muy radicalizada, pero llena de futuro, de ilusiones, aunque también de miedos. Creo firmemente que nadie es estúpido por tener tales o cuales años. Y que, aunque te lo parezca, a los 16 años no eras tonto o, cuando menos, no lo eras más que ahora ya que aquel chico de 16 años era imprescindible para llegar a ser el chico de 18 que eres ahora. No te avergüences de él, sin él no serías quien eres.

Un abrazo.

dilluns, 13 de maig de 2013

No en parlis --- No lo digas

[Entrada 250]

No en parlis


“A Espanya no hi ha futbolistes gais, per això no surten de l’armari”. Aquesta temerària frase la va pronunciar un cop el tècnic Joaquín Caparrós quan entrenava l’Athletic Club, tot i saber que no era certa. El percentatge de futbolistes, i esportistes en general, homosexuals és igual que en qualsevol altre àmbit de la vida, però quasi ningú s’ha atrevit a dir-ho públicament, la majoria per por a la reacció dels aficionats i dels mateixos companys d’equip. És com si a l’esport s’apliqués aquella llei ja derogada del exercit dels USA “no t’ho pregunto, no en parlis”. Així comença un article publicat al diari català “Ara” sobre la homosexualitat en l’esport aprofitant i comentant l’impacte de la recent sortida de l’armari del jugador de bàsquet nord-americà Jason Collins.

Convindrà que aclareixi que personalment estic d’acord amb els que defensen que un LGBT no té cap necessitat de sortir de l’armari, que sortir de l’armari és una opció i no és imprescindible, que cadascú pot triar l’opció que millor s’adapti a les seves necessitats, però també tinc clar que si el normal és que un percentatge prou elevat dels LGBT opti per sortir de l’armari, el lògic és que dins els futbolistes i altres esportistes famosos hi hagi també un percentatge prou elevat dels LGBT que optarien per sortir de l’armari i que no ho fan. “Els futbolistes homosexuals no veuen un ambient favorable per sortir de l’armari perquè saben que quan ho facin bona part del públic els girarà l’esquena, i s’utilitzarà la seva homosexualitat per insultar-lo amb crits de «maricon»”. A Alemanya fins i tot es va destapar fa uns mesos que hi ha unes agències especialitzades per contractar dones de companyia perquè els jugadors gais puguin dissimularen públic.

En aquell país, Alemanya, el tema està candent després que la revista juvenil Fluter publiqués el setembre de l’any passat una entrevista a un futbolista professional que, des de l’anonimat, confessava la seva homosexualitat. La revelació del jugador, que va apuntar que coneixia diversos jugadors gais que militen a la Bundeslliga, va tenir una gran repercussió al país i va ser el germen d’una iniciativa sense precedents de la Federació Alemanya de Futbol. Els dirigents del futbol germànic, amb l’ajuda d’un grup d’experts, estan elaborant un document amb una sèrie de mesures que remetran a tots els clubs professionals per fer més senzilla la vida als futbolistes gais que, voluntàriament, decideixin fer pública la seva homosexualitat. La federació pretén que a Alemanya se superi el tabú que encara regna a l’esport. El secretari general de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya creu que aquí s’hauria d’impulsar alguna iniciativa semblant.

La psicòloga esportiva Montserrat Ferraro afirma que les abraçades després d’un gol i les bromes despullats al vestidor es perdrien si un esportista admetés que és homosexual. I aquesta actitud fa pena. Tenim massa tabús entre homes i dones, a l’hora de canviar-nos nus l’un davant de l’altre, i això passa perquè tenim zero educació social sexual.

Vull acabar recordant a Justin Fashnau que va ser el primer (i únic) futbolista professional de la història del Regne Unit que va fer pública la seva homosexualitat (l’any 1990) i que va acabar suïcidant-se el 3 de maig de 1998 deixant una nota manuscrita on deia “No vull ser més una vergonya per als meus amics i la meva família”. La sortida de l’armari li havia arruïnat la carrera professional i la vida privada.

Una abraçada.






No lo digas


"En España no hay futbolistas gays, por eso no salen del armario". Esta temeraria frase la pronunció una vez el técnico Joaquín Caparrós cuando entrenaba al Athletic Club (de Bilbao), a pesar de saber que no era cierta. El porcentaje de futbolistas, y deportistas en general, homosexuales es igual que en cualquier otro ámbito de la vida, pero casi nadie se ha atrevido a decirlo públicamente, la mayoría por miedo a la reacción de los aficionados y de los propios compañeros de equipo. Es como si el deporte se aplicara aquella ley ya derogada del ejercito de los USA "no lo pregunto, no lo digas". Así comienza un artículo publicado en el diario catalán "Ara" sobre la homosexualidad en el deporte aprovechando y comentando el impacto de la reciente salida del armario del jugador de baloncesto estadounidense Jason Collins.

Convendrá que aclare que personalmente estoy de acuerdo con los que defienden que un LGBT no tiene ninguna necesidad de salir del armario, que salir del armario es una opción y no es imprescindible, que cada uno puede elegir la opción que mejor se adapte a sus necesidades, pero también tengo claro que si lo normal es que un porcentaje bastante elevado de los LGBT opte por salir del armario, lo lógico es que dentro de los futbolistas y otros deportistas famosos haya también un porcentaje bastante elevado de los LGBT que optarían por salir del armario y que no lo hacen. "Los futbolistas homosexuales no ven un ambiente favorable para salir del armario porque saben que cuando lo hagan buena parte del público les volverá la espalda, y se utilizará su homosexualidad para insultarlo con gritos de «maricón»". En Alemania incluso se destapó hace unos meses que hay unas agencias especializadas en contratar mujeres de compañía para que los jugadores gays puedan disimular público.

En aquel país, Alemania, el tema está candente después de que la revista juvenil Fluter publicara en septiembre del año pasado una entrevista a un futbolista profesional que, desde el anonimato, confesaba su homosexualidad. La revelación del jugador, que apuntó que conocía varios jugadores gays que militan en la Bundesliga, tuvo una gran repercusión en el país y fue el germen de una iniciativa sin precedentes de la Federación Alemana de Fútbol. Los dirigentes del fútbol germano, con la ayuda de un grupo de expertos, están elaborando un documento con una serie de medidas que remitirán a todos los clubes profesionales para hacer más sencilla la vida a los futbolistas gays que, voluntariamente, decidan hacer pública su homosexualidad. La federación pretende que en Alemania se supere el tabú que todavía reina en el deporte. El secretario general de la Coordinadora Gay-Lesbiana de Cataluña cree que aquí se debería impulsar alguna iniciativa similar.

La psicóloga deportiva Montserrat Ferraro afirma que los abrazos después de un gol y las bromas desnudos en el vestuario se perderían si un deportista admitiera que es homosexual. Y esta actitud da pena. Tenemos demasiado tabúes entre hombres y mujeres, a la hora de cambiarnos desnudos el uno frente al otro, y esto ocurre porque tenemos cero educación social sexual.

Quiero acabar recordando a Justin Fashnau que fue el primer (y único) futbolista profesional de la historia del Reino Unido que hizo pública su homosexualidad (el año 1990) y que acabó suicidándose el 3 de mayo de 1998 dejando una nota manuscrita que decía "No quiero ser más una vergüenza para mis amigos y mi familia". La salida del armario le había arruinado la carrera profesional y la vida privada.

Un abrazo.

dijous, 9 de maig de 2013

Política de retallades --- Política de recortes

[Entrada 249]

Política de retallades


El pensament econòmic dominant afirma que cal treballar més i cobrar menys, que les pensions no es podran pagar per la disminució de la població activa. En canvi, la productivitat laboral no deixa d'augmentar i la participació dels salaris en la mateixa disminueix dia rere dia. Segons l'informe mundial de salaris que elabora l'OIT (Organització Internacional del Treball) entre 1999 i 2011 la productivitat laboral mitjana en les economies desenvolupades va augmentar el doble que els salaris mitjana. La tendència mundial ha resultat en un canvi en la distribució de l'ingrés nacional, amb una menor participació dels treballadors, mentre que la participació del capital en la renda augmenta en una majoria de països. La tendència mundial ha resultat en un canvi en la distribució de l'ingrés nacional, amb una menor participació dels treballadors, mentre que la participació del capital en la renda augmenta en una majoria de països. És a dir, treballar més i cobrar menys vol dir enriquir més el propietari d'aquest capital, que és qui ja és ric.

Segons vaig llegir al País de 28 d'Abril passat, un estudiant de 28 anys de Massachusetts ha posat en qüestió l'informe dels professors de la prestigiosa Universitat de Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, en què es va basar el G-20 per forçar a Europa i USA a les retallades pressupostàries que pretenen reduir dràsticament l'endeutament d'aquests ja que assegura que "quan el deute d'un país supera el 90% del PIB, el creixement de l'economia és inviable". Però resulta que l'estudi està ple d'errors i que les conclusions a què arriba són falses. Thomas Herndon, de 28 anys, ha trobat fins i tot errors en les fórmules dels fulls d'Excel que van usar aquests professors per treure aquestes falses conclusions. Està convençut també que la teoria no pot replicar-se, perquè està mal plantejada. I recolza que s'adoptin polítiques d'estímul per sortir de la recessió. "L'austeritat és contraproduent, crea sofriment". El fet és que els ultraliberals segueixen amb les seves polítiques de retallades ignorant aquest descobriment. Per què segueixen? Quin és el seu objectiu real? L'estudi estava fet exprés malament? No serà que el seu objectiu és acabar amb l'estat del benestar com sigui?

Qui es beneficia de tot plegat?

Una abraçada.






Política de recortes


El pensamiento económico dominante afirma que hay que trabajar más y cobrar menos, que las pensiones no se podrán pagar por la disminución de la población activa. En cambio, la productividad laboral no deja de aumentar y la participación de los salarios en la misma disminuye día tras día. Según el informe mundial de salarios que elabora la OIT (Organización Internacional del Trabajo) entre 1999 y 2011 la productividad laboral promedio en las economías desarrolladas aumentó el doble que los salarios promedio. La tendencia mundial ha resultado en un cambio en la distribución del ingreso nacional, con una menor participación de los trabajadores, mientras que la participación del capital en la renta aumenta en una mayoría de países. La tendencia mundial ha resultado en un cambio en la distribución del ingreso nacional, con una menor participación de los trabajadores, mientras que la participación del capital en la renta aumenta en una mayoría de países. Es decir trabajar más y cobrar menos significa enriquecer más al propietario de ese capital, que es el que ya es rico.

Según leí en el País de 28 de Abril pasado, un estudiante de 28 años de Massachussets ha puesto en cuestión el informe de los profesores de la prestigiosa Universidad de Harvard, Carmen Reinhart y Kenneth Rogoff, en que se basó el G-20 para forzar a Europa y a USA a los recortes presupuestarios que pretenden reducir drásticamente el endeudamiento de esos ya que se asegura que “cuando la deuda de un país supera el 90% del PIB, el crecimiento de la economía es inviable”. Pero resulta que el estudio está lleno de errores y que las conclusiones a las que llega son falsas. Thomas Herndon, de 28 años, ha hallado incluso errores en las fórmulas de las hojas de Excel que usaron esos profesores para sacar esas falsas conclusiones. Está convencido también de que la teoría no puede replicarse, porque está mal planteada. Y apoya que se adopten políticas de estímulo para salir de la recesión. “La austeridad es contraproducente, crea sufrimiento”. El hecho es que los ultraliberales siguen con sus políticas de recortes ignorando ese descubrimiento ¿Por qué siguen? ¿Cual es su objetivo real? ¿El estudio estaba mal a posta? ¿No será que su objetivo es acabar con el estado del bienestar como sea?

¿Quien se beneficia de todo eso?

Un abrazo.

diumenge, 5 de maig de 2013

La por a la llibertat --- El miedo a la libertad

[Entrada 248]

La por a la llibertat


Erich Fromm, pensador i escriptor psicoanalista que va aplicar les tesis freudianes a la sociologia, fou molt conegut pel seu llibre "La Por a La Llibertat". Entenia que la por que tenim a ser lliures, a prendre decisions, l'allunyàvem de nosaltres mitjançant l'autoritarisme i el conformisme. Fusionant-nos amb la massa, esdevenint anyells, tot es fa més fàcil. La llibertat implica estar sol en un món problemàtic i alhora terrorífic. Decidir quins camins hem de prendre implica analitzar l'entorn i per a analitzar cal dubtar. El dubte és intranquil·litat i el sentiment de pertànyer a un col·lectiu, de ser constantment guiat, és reconfortant.

Jean-Paul Sartre va dir "Estem sols, sense excuses. És el que expressaré dient que l'home està condemnat a ser lliure. Condemnat, perquè no s'ha creat a si mateix, i no obstant això, d'altra banda, lliure, perquè una vegada abocat al món, és responsable de tot el que fa." En la seva filosofia Sartre entén que la llibertat es revela en l'angoixa: "A l'angoixa adquireix l'ésser humà consciència de la seva llibertat o, si es prefereix, l'angoixa és la manera de ser de la llibertat com a consciència de l'ésser". L'angoixa és la forma que té l'ésser humà d'adonar-se del que és, és a dir, la forma d'adonar-se que no és res. L'ésser humà fuig de l'angoixa i d'aquesta manera tracta també de sostreure’s de la seva llibertat. Però l'ésser humà no pot alliberar-se de l'angoixa, ja que és la seva angoixa, i per això tampoc pot escapar de la seva llibertat. L'ésser humà està, per això, "condemnat a ser lliure".

De fet, des de l'ateisme es veu a Déu com a la gran excusa. Dostoiewski havia escrit: "Si Déu no existeix tot estaria permès". Dit d'una altra manera, si Déu no existeix no tenim res ni darrere ni davant nostre, en el domini lluminós dels valors, ni justificació ni excusa. Per això Sartre afirmava "Estem sols, sense excuses".

Em podeu dir que tot plegat no són més que idees passades de moda, però em sembla que són força encertades.

Una abraçada.






El miedo a la libertad


Erich Fromm, pensador y escritor psicoanalista que aplicó las tesis freudianas a la sociología, fue muy conocido por su libro "El miedo a la libertad". Entendía que el miedo que tenemos a ser libres, a tomar decisiones, lo alejábamos de nosotros mediante el autoritarismo y el conformismo. Fusionándonos con la masa, convirtiéndonos en corderos, todo es más fácil. La libertad implica estar solo en un mundo problemático y al mismo tiempo terrorífico. Decidir qué caminos debemos tomar implica analizar el entorno y para analizar hay que dudar. La duda es intranquilidad y el sentimiento de pertenecer a un colectivo, de ser constantemente guiado, es reconfortante.

Jean-Paul Sartre dijo “Estamos solos, sin excusas. Es lo que expresaré diciendo que el hombre está condenado a ser libre. Condenado, porque no se ha creado a sí mismo, y sin embargo, por otro lado, libre, porque una vez arrojado al mundo, es responsable de todo lo que hace.” En su filosofía Sastre entiende que la libertad se revela en la angustia: "En la angustia adquiere el ser humano conciencia de su libertad o, si se prefiere, la angustia es el modo de ser de la libertad como conciencia del ser". La angustia es la forma que tiene el ser humano de darse cuenta de lo que es, es decir, la forma de darse cuenta de que no es nada. El ser humano huye de la angustia y de este modo trata también de sustraerse de su libertad. Pero el ser humano no puede liberarse de la angustia, puesto que es su angustia, y por eso tampoco puede escapar de su libertad. El ser humano está, por ello, "condenado a ser libre".

De hecho, desde el ateísmo se ve a Dios como la gran excusa. Dostoiewski había escrito: “Si Dios no existe todo estaría permitido”. Dicho de otro modo, si Dios no existe no tenemos nada ni detrás ni delante de nosotros, en el dominio luminoso de los valores, ni justificación ni excusa. Por eso Sartre afirmaba "Estamos solos, sin excusas".

Me podéis decir que todo eso no son más que ideas pasadas de moda, pero me parece que son muy acertadas.

Un abrazo.