Catalonia is different

[Entrada 252]

Catalonia is different

L'últim barómetre del CIS posa en evidència la gran diferència sociològica i política entre els catalans i el espanyols.

El CIS (Centre d'Investigacions Sociològiques) mostra que els catalans són més favorables a l'estat propi, més d'esquerres i menys catòlics que els ciutadans de la resta de l'Estat

El rànquing de preocupacions de catalans i espanyols és similar: l'atur, la salut i l'educació

L'últim Baròmetre autonòmic del CIS, elaborat els mesos de setembre i octubre de 2012, després de la manifestació de la Diada de l'Onze de Setembre, deixa clar que en l'eix nacional Catalunya is different respecte a la majoria dels altres territoris de l'Estat espanyol, amb l'excepció previsible del País Basc i, en algunes qüestions concretes, Madrid, Galícia o les Illes Balears. La majoria dels catalans reclama més autogovern —fins i tot la independència—, considera Espanya un estat plurinacional i se sent poc o gens orgullós de ser espanyol. Pel contrari, la majoria d'espanyols voldria posar fi a l'estat de les autonomies, considera Espanya “com el meu país” i se sent lògicament molt o bastant orgullós de ser espanyol. Els catalans també serien, segons les línies generals de l'enquesta del CIS, més d'esquerres, menys catòlics i més europeistes que la majoria dels seus veïns més enllà de l'Ebre. (El PuntAvui, 12/5/2013)

Parlant l'altre dia sobre la reacció del govern central, en mans del PP amb majoria absoluta, comentàvem que l'error fonamental dels que s’oposen a al dret a l’autodeterminació que podria permetre la independència de Catalunya, és considerar només les raons econòmiques i no tenir en compte els sentiments implicats en aquest procés. Hi ha força coses que ens fereixen en l’actitud dels espanyolistes. Per començar hi ha l’atac sistemàtic a la nostra llengua en un intent de crear un conflicte lingüístic inexistent a Catalunya, com pot ser la proposta de reforma de la llei de d’educació del Sr. Wert amb el seu intent d’acabar amb la immersió lingüística o l’intent del PP en general de fragmentar el català en diferents llengües com el valencià, el balear, o la ridiculesa del LAPAO, actitud que és científicament absurda (això és tan ridícul com pretendre que el castellà de Castella és un idioma diferent del que es parla a Andalusia, diferents ambdós del parlat a l’Argentina i del que es parla a Mèxic. Al món hi ha, si més no, un exemple d’aquest despropòsit ja que danesos, noruecs, suecs i part dels finesos parlen una mateixa llengua i en canvi en cada país rep un nom diferent). Creo que tot això respon al conegut principi de divideix i venç.

Som gent treballadora que respectem la nostra paraula, quan s’ha quedat en alguna cosa, estigui escrita o no, la complim. Les nostres paraules no se les endú el vent. Els nostres acords verbals són seriosos, fins i tot a les cites que no reconfirmem un cop establertes. Per exemple, hi ha diferents nivells de precisar una cita. A les quatre, vol dir en punt. Passades les quatre, vol dir cinc o deu minuts després. Quarts de cinc vol dir entre les quatre i les cinc... (Em va dir que seria a casa tota la tarda. Li vaig dir que hi passaria a quarts de cinc. Hi vaig arribar a un quart de cinc.)

Respectem la diversitat, tot i que a vegades ho fem amb certa commiseració (és castellana pobreta, però es bona noia). Potser per això no ens agrada que ens vulguin imposar els costums aliens ni les seves lleis quan nosaltres ja hem resolt les coses d’una altra manera (encara és vigent un dret català diferenciat en qüestions com ara les herències o les aportacions de béns als matrimonis). Una de les nostres màximes és cadascú a casa seva, que vol dir que no ens posem allà on no ens demanen... La resta d’espanyols ens diuen que som tancats, que ens costa fer amics, però les nostres amistats ho són de veritat i per a tota la vida... I com això hi ha moltes altres coses ens diferencien i ens distancien de la resta d’habitants de l’estat.

Temem que ens vulgueu espanyolitzar (de nou), Sr. Wert. Estimem la nostra cultura i la nostra història i ja sabem com l'espanyolització tergiversa la nostra història i anul·la la nostra cultura. Segurament per tot això tota acció encaminada a fer desaparèixer aquestes singularitats que ens caracteritzen ens fereix i fa créixer aquest sentiment independentista que cada dia té més partidaris. Després de trenta-vuit anys de democràcia, i vist el que ha passat amb el nostres estatuts, la població catalana ja no creu que un federalisme real sigui possible.

Evidentment també hi ha raons econòmiques, però no les que addueixen des del partit del govern. Els catalans no som tan ingenus com per creure que la independència ens traurà de la crisi, i ens transformarà automàticament en un país ric (cosa que segurament podria arribar a ser realitat a mig termini). Ja sabem que aquesta crisi té un abast global i que sortint d’Espanya i/o d’Europa, no ens resoldrà automàticament la crisi. Però també sabem que el 20% de la riquesa de l’estat es genera a Catalunya i que els impostos recaptats a Catalunya són el 24% dels que es recapten a tot l’estat (vol dir que paguem més per cada bé que produïm que la mitjana de l’estat). Que d’aquests impostos, entre el 15 i el 20% se’ls queda l’estat central i no tornen en forma de serveis ni d’inversions. Mentrestant Catalunya és, per exemple, cada dia més deficitària en infraestructures, així, la major part de les autopistes de peatge de l’estat són a Catalunya, per no parlar del que està passant amb la nostra xarxa de ferrocarril. I a sobre, la pressió fiscal sobre Catalunya és més forta que a la resta del país, ja que un terç de les inspeccions fiscals es fan a Catalunya... No us sona a espoli?

Una abraçada.

Catalonia is different

El último barómetro del CIS pone en evidencia la gran diferencia sociológica y política entre los catalanes y el españoles.

El CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) muestra que los catalanes son más favorables al estado propio, más de izquierdas y menos católicos que los ciudadanos del resto del Estado

El ranking de preocupaciones de catalanes y españoles es similar: el paro, la salud y la educación

El último Barómetro autonómico del CIS, elaborado en los meses de septiembre y octubre de 2012, después de la manifestación de la festividad del Once de Septiembre (fiesta nacional catalana), deja claro que en el eje nacional Cataluña is different respecto a la mayoría de los otros territorios del Estado español, con la excepción previsible del País Vasco y, en algunas cuestiones concretas, Madrid, Galicia o las Islas Baleares. La mayoría de los catalanes reclama más autogobierno —incluso la independencia—, considera España un estado plurinacional y se siente poco o nada orgulloso de ser español. Por el contrario, la mayoría de españoles querría poner fin al estado de las autonomías, considera España "como mi país" y se siente lógicamente muy o bastante orgulloso de ser español. Los catalanes también serían, según las líneas generales de la encuesta del CIS, más de izquierdas, menos católicos y más europeístas que la mayoría de sus vecinos más allá del Ebro. (El PuntAvui, 12/05/2013)

Hablando el otro día sobre la reacción del gobierno central, en manos del PP con mayoría absoluta, comentábamos que el error fundamental de los que se oponen al derecho a la autodeterminación que podría permitir la independencia de Cataluña, es considerar sólo las razones económicas y no tener en cuenta los sentimientos implicados en este proceso. Hay bastantes cosas que nos hieren en la actitud de los españolistas. Para empezar está el ataque sistemático a nuestra lengua en un intento de crear un conflicto lingüístico inexistente en Cataluña, como puede ser la propuesta de reforma de la ley de de educación del Sr. Wert con su intento de acabar con la inmersión lingüística o el intento del PP en general de fragmentar el catalán en diferentes idiomas como el valenciano, el balear, o la ridiculez del LAPAO, actitud que es científicamente absurda (eso es tan ridículo como pretender que el castellano de Castilla es un idioma distinto del que se habla en Andalucía, diferentes ambos del hablado en Argentina y del que se habla en México. En el mundo hay, cuando menos, un ejemplo de ese despropósito ya que daneses, noruegos, suecos y parte de los finlandeses hablan un mismo idioma y en cambio en cada país recibe un nombre diferente). Creo que todo eso responde al conocido principio de divide y vencerás.

Somos gente trabajadora que respetamos nuestra palabra, cuando se ha quedado en algo, esté escrito o no, lo cumplimos. Nuestras palabras no se las lleva el viento. Nuestros acuerdos verbales son serios, incluso en las citas que no las reconfirmamos una vez establecidas. Por ejemplo, hay diferentes niveles de precisar una cita. A las cuatro, quiere decir en punto. Pasadas las cuatro, quiere decir cinco o diez minutos después. "Quarts de cinc (expresión intraducible que significa) entre las cuatro y las cinco... (Me dijo que estaría en casa toda la tarde. Le dije que pasaría a "quarts de cinc" (entre las cuatro y las cinco). Llegué a su casa a las cuatro y cuarto..)

Respetamos la diversidad, aunque a veces lo hagamos con cierta conmiseración (es castellana pobrecita, pero es buena chica). Quizá por eso no nos gusta que nos quieran imponer las costumbres ajenas ni sus leyes cuando nosotros ya hemos resuelto las cosas de otra manera (aún está vigente un derecho catalán diferenciado en cuestiones como las herencias o las aportaciones de bienes a los matrimonios). Una de nuestras máximas es cada uno en su casa, que quiere decir que no nos metemos donde no nos llaman... El resto de españoles nos dicen que somos cerrados, que nos cuesta hacer amigos, pero nuestras amistades lo son de verdad y para toda la vida... Y como eso hay muchas otras cosas nos diferencian y nos distancian del resto de habitantes del estado.

Tememos que nos queráis españolizar (de nuevo), Sr. Wert. Amamos a nuestra cultura y nuestra historia y ya sabemos cómo la españolización tergiversa nuestra historia y anula nuestra cultura. Seguramente por todo eso toda acción encaminada a hacer desaparecer estas singularidades que nos caracterizan nos hiere y hace crecer este sentimiento independentista que cada día tiene más partidarios. Después de treinta y ocho años de democracia, y visto lo que ha pasado con nuestros estatutos, la población catalana ya no cree que un federalismo real sea posible.

Evidentemente también hay razones económicas, pero no las que aducen desde el partido del gobierno. Los catalanes no somos tan ingenuos como para creer que la independencia nos sacará de la crisis, y nos transformará automáticamente en un país rico (lo que seguramente podría llegar a ser realidad a medio plazo). Ya sabemos que esta crisis tiene un alcance global y que saliendo de España y/o Europa, no nos resolverá automáticamente la crisis. Pero también sabemos que el 20% de la riqueza del estado se genera en Cataluña y que los impuestos recaudados en Cataluña son el 24% de los que se recaudan en todo el estado (quiere decir que pagamos más por cada bien que producimos que la media del estado). Que de esos impuestos, entre el 15 y el 20% se los queda el estado central y no vuelven en forma de servicios ni de inversiones. Mientras Cataluña es, por ejemplo, cada día más deficitaria en infraestructuras, así, la mayor parte de las autopistas de peaje del estado están en Cataluña, por no hablar de lo que está pasando con nuestra red de ferrocarril. Y encima, la presión fiscal sobre Cataluña es más fuerte que en el resto del país, ya que un tercio de las inspecciones fiscales se hacen en Cataluña... ¿No os suena a expolio?

Un abrazo.