Una història dels diners --- Una historia del dinero

Una història dels diners --- Una historia del dinero

[Entrada 157]

Una història dels diners

Quan el homes van començar a civilitzar-se van començar a intercanviar coses i ben aviat van inventar la moneda, és a dir, un bocí de metall de valor reconegut i homologat per alguna autoritat que facilitava l'intercanvi d'objectes. El metall mantenia valor a tot arreu. Les monedes es feien de metalls nobles perquè no es deterioressin amb facilitat com or, plata o coure.

Dur tota la fortuna al damunt era arriscat, el món era i és ple de lladres. A més, una gran fortuna pesava molt. Deixar-la a casa sense vigilància també era arriscat. Les cases eren insegures. Però els joiers no tenien més remei que tenir les cases ben guardades i protegides dels lladres. La gent va començar a demanar-los que els guardessin els estalvis. Els joiers els donaven un rebut i a canvi els cobrava una petita quantitat (una comissió). Aquests rebuts valien tant com els diners ja que amb el rebut els podien recuperar, per tant, la gent va començar a intercanviar els rebuts, donant origen al bitllet bancari.

Algun joier espavilat es va adonar que sempre tenia metall en dipòsit i va començar a fer negoci amb ell donant-lo en préstec i repartint els beneficis amb el propietari real, així es va convertir en banquer, així van néixer bancs. Aquests préstecs no calia fer-los amb metall, sinó que es podien fer un segon bitllet sobre aquell metall, és a dir, més bitllets bancaris. Però no tothom es prou prudent i algú devia estirar més el braç que la màniga, donant massa préstecs sobre el metall que tenia, així que van obligar als banquers tenir una reserva. No podien fer préstecs amb tot l'or i la plata que tenien, se n'havien de quedar una part en reserva, que segons les legislacions anava del 25 al 40%. Això vol dir, per exemple, que per cada quilo d'or hi podia haver bitllets per valor de fins un quilo i 750 grams ja que el rebut del quilo inicial el tenia el propietari de l'or, el banquer havia de mantenir un 25% en dipòsit, és a dir, 250 grams, i podia donar bitllets per valor de 750 grams en préstec.

Al final de la segona guerra mundial (1944) es va fixar com a moneda de referència mundial el dòlar dels Estats Units i que aquest mantindria una paritat de 35 dòlars la unça d'or que tenien inicialment a la reserva de Fort Knox. Aquesta paritat es va mantenir, a empentes i rodolons, fins al 1971 quan el president dels Estats Units, Richard Nixon, la va anul·lar declarant el dòlar inconvertible en or, i el 14 de novembre de 1973 es va liberalitzar el mercat mundial de l'or i es va acabar amb la paritat dels diners amb el metall de referència. De manera que els bitllets bancaris van passar a ser només uns papers als que se'ls reconeix un valor i prou.

Perquè s'entengui que va passar només cal tenir present que el desequilibri de la balança comercial dels Estats Units (vol dir comprava més a fora que no pas venia) va fer que entre 1949 i 1968 els dòlars en bitllets a l'exterior dels EUA passessin de 6.400 a 35.700 milions mentre que les reserves d'or en poder dels EUA van passar de 24.600 a 10.400 milions de dòlars. La guerra del Vietnam i l'expansionisme de les empreses d'aquell país van agreujar encara més aquest desequilibri fins a fer-lo insostenible.

El problema és que tal com estan ara les coses, amb el simple i pur monetarisme, es pot fer front a una crisi. Així el govern dels Estats Units pot pagar els seus deutes simplement fabricant més bitllets de dòlar... O Europa fabricant nous euros. No és més que paper. Però que apareguin bitllets nous fa perdre valor als existents, i així podem arribar a arruïnar al més ric.

Diuen que el país del món amb la major reserva de dòlars és Xina.

Enteneu ara d'on ve pagar en metàl·lic? A què sí!

Una abraçada.

Una historia del dinero

Cuando los hombres empezaron a civilizarse comenzaron a intercambiar cosas y pronto inventaron la moneda, es decir, un pedazo de metal de valor reconocido y homologado por alguna autoridad que facilitaba el intercambio de objetos. El metal mantenía valor en todas partes. Las monedas se hacían de metales nobles para que no se deterioraran con facilidad como oro, plata o cobre.

Llevar toda la fortuna encima era arriesgado, el mundo estaba y está lleno de ladrones. Además, una gran fortuna pesaba mucho. Dejarla en casa sin vigilancia también era arriesgado. Las casas eran inseguras. Pero los joyeros no tenían más remedio que tener las casas bien guardadas y protegidas de los ladrones. La gente comenzó a pedirles que les guardaran los ahorros. Los joyeros les daban un recibo y a cambio les cobraba una pequeña cantidad (una comisión). Esos recibos valían tanto como el dinero ya que con el recibo lo podían recuperar, por tanto, la gente empezó a intercambiar los recibos, dando origen al billete bancario.

Algún joyero avispado se dio cuenta de que siempre tenía metal en depósito y comenzó a hacer negocio con él dándolo en préstamo y repartiendo los beneficios con su propietario real, así se convirtió en banquero, así nacieron bancos. Esos préstamos no era necesario hacerlos con el metal, sino que se podían hacer un segundo billete ese metal, es decir, más billetes bancarios. Pero no todo el mundo es lo bastante prudente y alguien debía estirar más el brazo que la manga, dando demasiados préstamos sobre el metal que tenía, así que obligaron los banqueros a tener una reserva. No podían hacer préstamos con todo el oro y la plata que tenían, se habían de quedar una parte en reserva, que según las legislaciones iba del 25 al 40%. Esto quiere decir, por ejemplo, que por cada kilo de oro podía haber billetes por valor de hasta un kilo y 750 gramos ya que el recibo del kilo inicial lo tenía el propietario del oro, el banquero debía mantener un 25% en depósito, es decir, 250 gramos, y podía dar billetes por valor de 750 gramos en préstamo.

Al final de la segunda guerra mundial (1944) se fijó como moneda de referencia mundial el dólar de los Estados Unidos y que este mantendría una paridad de 35 dólares la onza de oro que tenían inicialmente en ​​la reserva de Fort Knox. Esa paridad se mantuvo, a trancas y barrancas, hasta 1971 cuando el presidente de Estados Unidos, Richard Nixon, la anuló declarando el dólar inconvertible en oro, y el 14 de noviembre de 1973 se liberalizó el mercado mundial del oro y se acabó con la paridad del dinero con el metal de referencia. De modo que los billetes bancarios pasaron a ser sólo unos papeles a los que se les reconoce un valor y punto.

Para que se entienda que pasó sólo hay que tener en cuenta que el desequilibrio de la balanza comercial de Estados Unidos (significa que compraba más fuera de lo que vendía) hizo que entre 1949 y 1968 los dólares en billetes en el exterior de EEUU pasaran de 6.400 a 35.700 millones mientras que las reservas de oro en poder de los Estados Unidos pasaron de 24.600 a 10.400 millones de dólares. La guerra de Vietnam y el expansionismo de las empresas de aquel país agravaron aún más ese desequilibrio hasta hacerlo insostenible.

El problema es que tal como están ahora las cosas, con el simple y puro monetarismo, se puede hacer frente a una crisis. Así el gobierno de Estados Unidos puede pagar sus deudas simplemente fabricando más billetes de dólar... O Europa fabricando nuevos euros. No es más que papel. Pero que aparezcan billetes nuevos hace perder valor a los existentes, y así podemos llegar a arruinar al más rico.

Dicen que el país del mundo con la mayor reserva de dólares es China.

¿Entendéis ahora de dónde viene pagar en metálico? ¡A qué sí!

Un abrazo.