Fidelitat (Fidelidad)

[Entrada número 12 / 12]

La societat occidental organitza la vida sexual de les persones bàsicament amb la vida en parella. Cada persona ha de trobar la seva mitja taronja i ser-li (sexualment) fidel fins a la mort, o almenys ser-li fidel mentre mantingui aquesta relació. És això el natural? Es tracta d'una cosa imposada en la nostra educació? És el que ha de ser?

Els antropòlegs diuen que la nostra organització social no és l'única possible ni l'única que existeix en la terra. De fet funcionem en un patriarcat, on el pare és qui marca la família. Encara queden algunes tribus d'organització matriarcal, on la mare és el centre de la família. Es creu que aquesta va ser l'organització originària de les tribus d'humans (de l'homo sapiens).

En un matriarcat la fidelitat no és important, no hi ha cap dubte de qui és la mare de cadascú. El pare pot ser qualsevol, no importa. Qui marca el llinatge és la mare.

Quan el guerrer va passar a ser l'amo de la tribu va voler conèixer el seu llinatge, va voler saber qui eren de la seva nissaga, de la seva sang, del seu semen... I només ho podia saber si les seves dones eren del seu ús exclusiu, si li eren fidels... Per aquesta única raó, per poder conèixer qui eren els seus fills, es va imposar com a norma aquesta fidelitat sexual, i en alguns llocs s'arriba a l'extrem de lapidar, de matar, la dona adúltera. Encara avui en dia a la societat occidental s'és força més tolerant amb la infidelitat masculina que amb la femenina i la raó no és una altra: la identificació de la paternitat.

Que jo sàpiga només els ocells formen parelles estables, per a tota la vida. Fins i tot entre ells hi ha infidelitat ja que avui se sap que hi ha ocells que tenen relacions sexuals fora de la parella. És clar que si un mascle enxampa a la seva femella amb un altre (o a l'inrevés, la femella enxampa al mascle) l'abandona (però no la mata ni li causa cap mal).

Entenc que les relacions entre persones són d'un a un. Les meves amistats, els meus amors, etc. sempre són amb una persona en concret. Quan estem en grup en realitat el que faig és compartir amb cada un d'ells, poques vegades amb tots alhora. Encara que el tema de la dinàmica de grups és, en si, força més complex, crec que el que m'uneix a ell (al grup) són les meves relacions bilaterals amb els seus membres (tots o part). En l'amistat no dono l'exclusiva a ningú tot i que sí que tinc són uns amics més íntims i altres menys, però cap és el meu únic amic.

He estimat i estimo a molta gent (família, amics, amants...) ningú és l'únic amo del meu cor. I a cap dels meus amants se li ha acudit mai estar gelós del meu germà... per exemple. Perquè ha d'estar-ho d'un altre amant si el tinc?

Quan un s'enamora les coses no són així, aquesta passió ens cega, ens anul·la... Som molts els que a la primera fase de l'enamorament tenim tendència a aïllar-nos amb aquest ésser estimat i no relacionar-nos amb gairebé ningú més. Això inclou, lògicament, el sexe. Ens sembla que tenir relacions sexuals amb una altra persona és deixar d'estimar-lo, però en realitat no és així.

Personalment dono l'exclusiva a qui se la guanya i quan m'ho demana el meu cor, no per obligació... El meu xicot em diu que no li sap greu que tingui relacions sexuals completes amb un altre, i jo li dic que tampoc em fa res que ell ho faci. La veritat és que només ho he fet quan he cregut que això nostre s'havia acabat. I és que en realitat només li acabarà fent mal a la meva parella quan hi hagi alguna cosa més que pur sexe.

Té molt sentit la fidelitat sexual quan no hi ha fills que identificar? Té molt de sentit quan un sap que l'amor i el sexe són coses diferents? Hi ha gent que m'atrau i suposo que hi ha gent que se sent atreta per mi. Creieu que, si ve a tomb, el sexe em vincularà a ells per més temps del que puguin durar unes relacions sexuals ocasionals?

Una abraçada.


(La primera versió d'aquest text la vaig escriure per a en Luckitas el 10 de juliol de 2008 i la vaig publicar al meu blog el 8 de setembre del mateix any)

Fidelitat (Fidelidad)

La sociedad occidental organiza la vida sexual de las personas básicamente con la vida en pareja. Cada persona debe encontrar su media naranja i serle (sexualmente) fiel hasta la muerte, o al menos serle fiel mientras mantenga esa relación ¿Es eso lo natural? ¿Se trata de algo impuesto en nuestra educación? ¿Es lo que debe ser?

Los antropólogos dicen que nuestra organización social no es la única posible ni la única que existe en la tierra. De hecho funcionamos en un patriarcado, donde el padre es quien marca la familia. Aún quedan algunas tribus de organización matriarcal, donde la madre es el centro de la familia. Se cree que esa fue la organización originaria de las tribus de humanos (del homo sapiens).

En un matriarcado la fidelidad no es importante, no hay ninguna duda de quien es la madre de uno. El padre puede ser cualquiera, no importa. Quien marca el linaje es la madre.

Cuando el guerrero pasó a ser el amo de la tribu quiso conocer su linaje, quiso saber quienes eran de su estirpe, de su sangre, de su semen… Y solo lo podía saber si sus mujeres eran de su uso exclusivo, si le eran fieles… Por esa única razón, por poder conocer quienes eran sus hijos, se impuso como norma esa fidelidad sexual y en algunos lugares se llega al extremo de lapidar, matar, a la mujer adúltera. Aún hoy en día en la sociedad occidental se es bastante más tolerante con la infidelidad masculina que con la femenina y la razón no es otra: la identificación de la paternidad.

Que yo sepa solo los pájaros forman parejas estables, para toda la vida. Incluso entre ellos hay infidelidad ya que hoy se sabe que hay pájaros que tienen relaciones sexuales fuera de la pareja. Claro que si un macho pilla a su hembra con otro (o al revés, la hembra pilla al macho) la abandona (pero no la mata ni le causa ningún daño).

Entiendo que las relaciones entre personas son de uno a uno. Mis amistades, mis amores, etc. siempre son con una persona en concreto. Cuando estamos en grupo en realidad lo que hago es compartir con cada uno de ellos, pocas veces con todos a la vez. Aunque el tema de la dinámica de grupos es, en si, bastante más complejo, creo que lo que me une a él (al grupo) son mis relaciones bilaterales con sus miembros (todos o parte). En la amistad no doy la exclusiva a nadie aunque sí que tengo son unos amigos más íntimos y otros menos, pero ninguno es mi único amigo.

He querido y quiero a mucha gente (familia, amigos, amantes…) nadie es el único dueño de mi corazón. Y a ninguno de mis amantes se le ha ocurrido nunca estar celoso de mi hermano... por ejemplo ¿Porqué tiene que estarlo de otro amante si lo tengo?

Cuando uno se enamora las cosas no son así, esa pasión nos ciega, nos anula... Somos muchos los que en la primera fase del enamoramiento tenemos tendencia a aislar-nos con ese ser amado y no relacionar-nos con casi nadie más. Eso incluye, lógicamente, el sexo. Nos parece que tener relaciones sexuales con otra persona es dejar de amarle, pero en realidad no es así.

Personalmente doy la exclusiva a quien se lo gana y cuando me lo pide mi corazón, no por obligación... Mi novio me dice que no le sabe mal que tenga relaciones sexuales completas con otro, y yo le digo que tampoco me importa que él lo haga. La verdad es que solo lo he hecho cuando he creído que lo nuestro había terminado. Y es que en realidad solo le acabará doliendo a mi pareja cuando haya algo más que puro sexo.

¿Tiene mucho sentido la fidelidad sexual cuando no hay hijos que identificar? ¿Tiene mucho sentido cuándo uno sabe que el amor y el sexo son cosas distintas? Hay gente que me atrae y supongo que hay gente que se siente atraída por mí ¿Creéis que, si se tercia, el sexo me va a vincular a ellos algo más de lo que puedan durar unas relaciones sexuales ocasionales?

Un abrazo.


(La primera versión de este texto la escribí para Luckitas el 10 de julio de 2008 i la publiqué en mi blog el 8 de setiembre del mismo año)