Sobre les religions (1) --- Sobre las religiones (1)

[Entrada 207]

Sobre les religions (1)

A la Unió Soviètica i altres països de la seva òrbita des de l'estat es va potenciar la història de les religions com il·lustració de la irracionalitat ideològica humana prèvia a la instauració de l'anàlisi «científic» marxista que es plasmava en l'ateisme. Mustafà Kemal, en el seu intent de desislamitzar les estructures de la República Turca va imposar l'ensenyament universitari d'història de les religions a la facultat de teologia, important fins i tot al professorat.

Òbviament aquest estudi de la història de les religions ha anat prenent un caire molt més científic ja que ha deixat de ser un instrument polític amb objectius concrets i s'ha afirmat progressivament en l'estatus acadèmic dels estudis no confessionals sobre religió en molts països (França, Alemanya, Gran Bretanya, Bèlgica, Holanda, Itàlia, països escandinaus, Estats Units, Canadà, Japó, etc.)

L'evolució del fet religiós es produeix en paral·lel a l'evolució de la pròpia societat i així en les societats preagrícolas, que fonamentalment són caçadors-recol·lectors, són de plantejaments molt ecologistes ja que el respecte per l'entorn i la sostenibilitat és bàsica per a la pròpia supervivència i la religió és un dels mitjans culturals més potents d'adaptació a l'ecosistema i de conservació pactada (sacralitzada) d'aquest.

Durant el mesolític es va produir una sedentarització progressiva el que el va portar a un canvi de mentalitat que a la llarga es materialitzaria en l'actuació de manipular el gra, comportament que va convertir el depredador en agricultor. La neolitització (pas a l'economia de producció) és un fenomen progressiu que comporta una complexització tecnològica condicionada per les invencions de la ceràmica i la metal·lúrgia. La qual cosa va donar lloc als primers sistemes estatals complexos, basats en l'adopció d'unes formes polítiques, econòmiques, ideològiques (i religioses) semblants entre si. La gestió d'aquests sistemes econòmics cada vegada més complexos porta a una minva progressiva dels mecanismes de consens i a una concentració del poder decisori en un grup cada vegada més reduït i potencialment eficaç. Sorgeixen els primers sistemes eclesiàstics de la història humana, amb un clergat d'especialistes a temps complet, nombrós i jerarquitzat. El paper del monarca es planteja com a imprescindible (es tracta de la sublimació del poder tirànic) se li s'estima el súmmum de la bondat, se li imagina com el pare de tot el poble i finalment, el que resulta el mitjà de justificació més potent, se'l divinitza o se'l fa descendent d'una divinitat.

D'aquestes èpoques no existeix documentació escrita i ha estat l'antropologia qui ha deduït aquests comportaments en què la religió no és més que un instrument social que té una utilitat de cara a fixar comportaments i objectius. No es té molt coneixements sobre els seus mitologies i rituals, encara que es dedueix dels monuments megalítics de l'època que es caracteritzen pel seu culte als avantpassats i també per l'aparició de santuaris com el de Stonehenge (Anglaterra) construcció que inclou un observatori solar i llunar per determinar equinoccis i altres fases crítiques astronòmiques imprescindibles a l'hora d'establir el calendari. Per paral·lelisme amb èpoques posteriors es dedueix que el comportament de les seves divinitats tendeix a assemblar-se al dels humans.

Una abraçada

Sobre las religiones (1)

En la Unión Soviética y otros países de su órbita desde el estado se potenció la historia de las religiones como ilustración de la irracionalidad ideológica humana previa a la instauración del análisis «científico» marxista que se plasmaba en el ateísmo. Mustafá Kemal, en su intento de desislamizar las estructuras de la República Turca impuso la enseñanza universitaria de historia de las religiones en la facultad de teología, importando incluso al profesorado.

Obviamente ese estudio de la historia de las religiones ha ido tomando un cariz mucho más científico ya que ha dejado de ser un instrumento político con objetivos concretos y se ha afirmado progresivamente en el estatus académico de los estudios no confesionales sobre religión en muchos países (Francia, Alemania, Gran Bretaña, Bélgica, Holanda, Italia, países escandinavos, Estados Unidos, Canadá, Japón, etc.)

La evolución del hecho religioso se produce en paralelo a la evolución de la propia sociedad y así en las sociedades preagrícolas, que fundamentalmente son cazadores-recolectores, son de planteos muy ecologistas puesto que el respeto por el entorno y la sostenibilidad es básica para la propia supervivencia y la religión resulta uno de los medios culturales más potentes de adaptación al ecosistema y de conservación pactada (sacralizada) del mismo.

Durante el mesolítico se produjo una sedentarización progresiva lo que le llevó a un cambio de mentalidad que a la larga se materializaría en la actuación de manipular el grano, comportamiento que convirtió al depredador en agricultor. La neolitización (paso a la economía de producción) es un fenómeno progresivo que conlleva una complejización tecnológica jalonada por las invenciones de la cerámica y la metalurgia. Lo cual dio lugar a los primeros sistemas estatales complejos, basados en la adopción de unas formas políticas, económicas, ideológicas (y religiosas) semejantes entre si. La gestión de estos sistemas económicos cada vez más complejos lleva a una merma progresiva de los mecanismos de consenso y a una concentración del poder decisorio en un grupo cada vez más reducido y potencialmente eficaz. Surgen los primeros sistemas eclesiásticos de la historia humana, con un clero de especialistas a tiempo completo, numeroso y jerarquizado. El papel del monarca se plantea como imprescindible (se trata de la sublimación del poder tiránico) se le estima el colmo de la bondad, se le imagina como el padre de todo el pueblo y por último, lo que resulta el medio de justificación más potente, se le diviniza o se le dice descendiente de una divinidad.

De estas épocas no existe documentación escrita y ha sido la antropología quien ha deducido estos comportamientos en que la religión no es más que un instrumento social que tiene una utilidad de cara a fijar comportamientos y objetivos. No se tiene mucho conocimientos sobre sus mitologías y rituales, aunque se deduce de los monumentos megalíticos de la época que se caracterizan por su culto a los antepasados y también por la aparición de santuarios como el de Stonehenge (Inglaterra) construcción que incluye un observatorio solar y lunar para determinar equinoccios y otras fases críticas astronómicas imprescindibles a la hora de establecer el calendario. Por paralelismo con épocas posteriores se deduce que el comportamiento de sus divinidades tiende a parecerse al de los humanos.

Un abrazo