El terrible quotidià --- El terrible cotidiano

[Entrada 266]

El terrible quotidià

Em sembla que és un fet innegable que la vida poc a poc es va tornant monòtona, i fins i tot avorrida, i pot ser que per a molts perdi molts dels seus al·licients...

Per als infants tot es nou, amb qualsevol cosa s'ho passen bé, cada dia és ple de coses noves, de noves aventures, de nous aprenentatges, de nous reptes... L'adolescència és la gran aventura on es posen les bases de l'adult que s'està forjant, plena de moltes "primeres vegades", de grans disquisicions, de grans reptes per formar-se un criteri, una ideologia, una professió o ofici, un futur... Però quan arriba el futur, poc a poc les coses, les idees, els fets, els reptes i tot plegat van passant a ser quotidians, a ser cada dia mes semblants als del dia d'abans i als que s'esperen per al dia següent...

Moltes vegades m'he imaginat en un poblet perdut en mig del no res, d'unes muntanyes o d'un pla inacabable fent cada dia el mateix, cuidant uns camps, uns bens, unes gallines, i no haver anat mai gaire més lluny que als pobles dels voltants per les seves festes, fires o mercats. Terrible. I pensar que durant segles moltes persones han viscut així.

El terrible quotidià ens cau a sobre quan entrem a la vida adulta, quan la gran aventura de l'adolescència comença a decaure, cosa que amb una mica de sort es pot fer durar fins als 25, però l'adolescència també s'acaba. Hi ha qui diu que la gràcia està en saber mantenir l'aventura fins al final de la vida, però llevat d'uns quants privilegiats, com ara la gent de la faràndula i altres persones que viuen de les arts, la majoria hem de viure d'una feina monòtona i poc creativa que tendeix a ser més o menys desagradable en funció de la imbecil·litat del cap que ens toqui... Aconseguir que tot això esdevingui més o menys agradable, trobar-hi al·licients, saber donar-li un sentit és cosa de cadascú.

I en això hi torna a entrar de forma definitiva l'actitud personal en front a la vida, per saber gaudir del poc que tenim i per saber buscar-li la gràcia a tot plegat. Insisteixo en què no estic fent una proclama a favor del conformisme o l'acceptació del sistema. Personalment, sóc dels que no ens costa anar a la feina ja que sempre he sabut trobar-li gracia al que feia i que quan m'he avorrit li he sabut buscar una sortida. En canvi crec que no se'm pot acusar de conformista ni em podeu dir que no faig res per canviar les coses. Per mi gaudir de la vida no es contraposa a lluitar per millorar-la. I diria que per gaudir-ne una de les coses que m'hi ajuda és tenir l'esperança, millor dit la certesa, de que el futur serà millor perquè estic aportant el meu granet de sorra perquè ho sigui.

Una abraçada.

El terrible cotidiano

Me parece que es un hecho innegable que la vida poco a poco se va volviendo monótona, e incluso aburrida, y puede ser que para muchos pierda muchos de sus alicientes...

Para los niños todo es nuevo, con cualquier cosa se lo pasan bien, cada día está lleno de cosas nuevas, de nuevas aventuras, de nuevos aprendizajes, de nuevos retos... La adolescencia es la gran aventura donde se ponen las bases del adulto que se está fraguando, llena de muchas "primeras veces", de grandes disquisiciones, de grandes retos para formarse un criterio, una ideología, una profesión o oficio, un futuro... Pero cuando llega el futuro, poco a poco las cosas, las ideas, los hechos, los retos y todo lo demás van pasando a ser cotidianos, a ser cada día más parecidos a los del día anterior y a los que se esperan para el día siguiente...

Muchas veces me he imaginado en un pueblecito perdido en medio de la nada, de unas montañas o de un llano inacabable haciendo cada día lo mismo, cuidando unos campos, unas ovejas, unas gallinas, y no haber ido nunca mucho más allà de los pueblos de los alrededores por sus fiestas, ferias o mercados. Terrible. Y pensar que durante siglos muchas personas han vivido así.

El terrible cotidiano nos cae encima cuando entramos en la vida adulta, cuando la gran aventura de la adolescencia comienza a decaer, lo cual con un poco de suerte puede demorarse hasta los 25, pero la adolescencia también se acaba. Hay quien dice que la gracia está en saber mantener la aventura hasta el final de la vida, pero salvo unos pocos privilegiados, como la gente de la farándula y otras personas que viven de las artes, la mayoría tenemos que vivir de un trabajo monótono y poco creativo que tiende a ser más o menos desagradable en función de la imbecilidad del jefe que nos toque... Conseguir que todo eso sea más o menos agradable, encontrarle los alicientes, saber darle un sentido es cosa de cada uno.

Y en eso vuelve a entrar de forma definitiva la actitud personal frente a la vida para saber disfrutar de lo poco que tenemos, para saber buscarle la gracia a todo ello. Insisto en que no estoy haciendo una proclama a favor del conformismo o la aceptación del sistema. Personalmente, soy de los que no nos cuesta ir al trabajo, puesto que siempre he sabido encontrarle gracia a lo que hacía y que cuando me he aburrido le he sabido buscar una salida. En cambio creo que no se me puede acusar de conformista ni me podéis decir que no hago nada para cambiar las cosas. Para mí disfrutar de la vida no se contrapone a luchar por mejorarla. Y diría que para disfrutarla una de las cosas que me ayuda es tener la esperanza, mejor dicho la certeza, de que el futuro va a ser mejor porque estoy aportando mi granito de arena para que lo sea.

Un abrazo.