Sobrevalorem de la bellesa? --- ¿Sobrevaloramos de la belleza?

[Entrada 85]

Sobrevalorem de la bellesa?

En el meu post sobre l'autoacceptació a més d'esmentar algunes vegades la necessitat acceptar el propi cos (ja que no el podem canviar) hi deia: La nostra autoestima no depèn del nostre atractiu físic, com imaginen alguns amb ingenuïtat. En Thiago en el seu comentari feia la següent reflexió: el curiós és que tots els problemes d'autoestima baixa o de "no acceptació" vénen relacionats amb el físic. No conec ningú que tingui problemes d'autoacceptació perquè és ruc o poc intel•ligent. El que em fa pensar que en bona part de l'autoacceptació o no dels adolescents la en té la culpa la societat que ha imposat uns models de bellesa exageradament abusius. Tothom vol ser guapo i model, però mai he llegit que tothom vulgui ser intel•ligent o científic. I és que la societat si que accepta millor al "agraciat" que a l'"intel•ligent".

En castellà diuen, referint-se a la intel•ligència: lo que natura no da Salamanca no lo presta. En el tema de la bellesa crec que podríem dir una cosa similar el que no ens ha donat la natura no ens ho prestarà, ni el gimnàs, ni l'esthéticien, ni el cirurgià plàstic... Cadascú és com és. El que val de una persona intel•ligent no és la seva intel•ligència, sinó el que és capaç de fer amb ella. Passa el mateix amb la bellesa? Ser guapo no és un mèrit personal sinó un triomf de la natura, tenir el cos ben cuidat, és un treball personal indiscutible.

Les preocupacions estètiques en les persones no apareixen fins al cinquè nivell de la piràmide de Maslow, el més alt, el de l'autorealització, és a dir, que la bellesa no és considerada una necessitat bàsica en la persona. Diuen que la bellesa es aquella característica d'una persona, animal, lloc, objecte, cosa o idea que ens produeix una sensació plaent, que és una experiència en gran part subjectiva. A més amés, no tot el que ens causa plaer ha de contenir bellesa. D'això un podria més o menys encertada o desencertadament que la recerca de la bellesa en la persona no és més que una recerca de plaer i com a tal és malaltissa, hedonista i decadent... De fet jo ho he dit moltes vegades que estem en una societat malalta. I pot ser que els malats siguem els que valorem a les persones només per la seva bellesa. Una persona no és només un cos, una persona no és només la seva intel•ligència, ni només la seva emotivitat, etc. Una persona ho és tot a la vegada, junt, unit de manera indissoluble. La persona és un conjunt inseparable i el seu aspecte corporal només és una de les seves característiques. Un cos sol, sense res més, per maco que sigui, no és res. Bé, de fet, així sense res més potser sigui un cadàver.

No cal dir que els patrons de la bellesa són canviants i depenen en gran part de la moda o de les modes. Però això ja és un altre tema.

Una abraçada.

¿Sobrevaloramos de la belleza?

En mi post sobre la autoacceptación además de mencionar algunas veces la necesidad aceptar el propio cuerpo (ya que no lo podemos cambiar) decía: Nuestra autoestima no depende de nuestro atractivo físico, como imaginan algunos con ingenuidad. Thiago en su comentario hacía la siguiente reflexión: lo curioso es que todos los problemas de autoestima baja o de "no aceptación" vienen relacionados con el físico. No conozco a nadie que tenga problemas de autoaceptación porque es burro o poco inteligente. Lo que me lleva a pensar que mucho de la autoaceptación o no de los adolescentes la tiene la culpa la sociedad que ha impuesto unos modelos de belleza exageradamente abusivos. Todo el mundo quiere ser guapo y modelo, pero nunca he leído que todo el mundo quiera ser inteligente o científico. Y es que la sociedad si que acepta mejor al "agraciado" que al "inteligente".

En castellano dicen, refiriéndose a la inteligencia: lo que natura no da Salamanca no lo presta. En el tema de la belleza creo que podríamos decir algo similar lo que no nos ha dado la naturaleza no nos lo prestará, ni el gimnasio, ni el esthéticien, ni el cirujano plástico... Cada uno es como es. Lo que vale de una persona inteligente no es su inteligencia, sino lo que es capaz de hacer con ella. ¿Ocurre lo mismo con la belleza? Ser guapo no es un mérito personal sino un triunfo de la naturaleza, tener el cuerpo bien cuidado, es un trabajo personal indiscutible.

Las preocupaciones estéticas en las personas no aparecen hasta el quinto nivel de la pirámide de Maslow, el más alto, el de la autorrealización, es decir, que la belleza no es considerada una necesidad básica en la persona. Dicen que la belleza es aquella característica de una persona, animal, lugar, objeto, cosa o idea que nos produce una sensación placentera, que es una experiencia en gran parte subjetiva. Además no todo lo que nos causa placer debe contener belleza. De eso uno podría más o menos acertada o desacertadamente que la búsqueda de la belleza en la persona no es más que una búsqueda de placer y como tal es enfermiza, hedonista y decadente... De hecho, yo lo he dicho muchas veces que estamos en una sociedad enferma. Y puede que los enfermos seamos los que valoramos a las personas sólo por su belleza. Una persona no es sólo un cuerpo, una persona no es sólo su inteligencia, ni sólo su emotividad, etc. Una persona lo es todo a la vez, junto, unido de forma indisoluble. La persona es un conjunto inseparable y su aspecto corporal es sólo una de sus características. Un cuerpo solo, sin nada más, por bonito que sea, no es nada. Bueno, de hecho, así sin más tal vez sea un cadáver.

Por supuesto, los patrones de la belleza son cambiantes y dependen en gran parte de la moda o de las modas. Pero eso ya es otro tema.

Un abrazo.