Plató --- Platón

[Entrada 103]

Plató

Va néixer a Atenes en el 427 aC, en una família aristocràtica, i va viure la seva joventut en una ciutat envoltada pel remolí de la guerra del Peloponès. Portava sota el braç la proposta d'una república ideal que, per fortuna, ningú va intentar posar en marxa. Va veure dessagnar-se la seva pàtria i ensorrar la daurada època de Pèricles, i va patir en la seva pròpia carn els dies de l'escepticisme. El moment més important de la seva vida va ser la trobada amb Sòcrates, va pertànyer durant deu anys al seu cercle de deixebles i va decidir seguir la seva obra.

L'any 387 va fundar l'Acadèmia, anomenada així perquè es troba en els jardins d'un lloc consagrat a l'antic heroi Academo. Era una institució on els seus integrants estudiaven, investigaven i impartien ensenyaments. Plató la va dirigir fins a la seva mort, l'any 347.

Va voler ser un reformador polític, cosa que no va aconseguir, però va dirigir la major part dels seus esforços a reflexionar sobre l'Estat i sobre l'ètica individual i col•lectiva. La seva obra va adoptar la forma del diàleg i, en cert sentit, es pot dir que va ser un precedent de la novel•la. Per a ell, la tasca superior de l'Estat era l'educació moral dels ciutadans. Se'l considera, amb raó, el fundador de l'idealisme filosòfic.

En les seves concepcions filosòfiques, en la seva famosa teoria de les Idees, considerava una mateixa cosa l'Ésser i el Pensar, aspecte en el que seguia els ensenyaments de Parmènides. Va distingir entre la percepció, que es dirigeix al món de les coses visibles, de les aparences, i el coneixement, que ens porta a la veritat, cap al que és permanent, etern i immutable. L'ànima humana, que és eterna per a aquest filòsof, va conèixer en una existència anterior conceptes i veritats superiors, les Idees, com el Bé, la Bellesa i la Justícia, que van quedar impresos en ella. Per això, tot coneixement és el record del que l'home ha oblidat i que va conèixer en la seva existència anterior, abans de la seva vida terrenal. El saber batega en nosaltres i l'home pot arribar a la seva total comprensió per mitjà del pensament, de la raó. És, doncs, un camí d'ascensió, gairebé un recorregut místic, i no és estranya que Plató enlluernés tant a molts teòlegs cristians segles després. El pensament pur, alliberat de les cadenes del sensorial, és l'únic que pot acostar-se al món de les Idees a través d'una espècie de "bogeria divina". No us recorda aquesta demència el misticisme de santa Teresa?

Per completar la seva obra, Plató va dissenyar l'Estat ideal en la seva famosa obra La República. És una imponent construcció del pensament i de la imaginació, una gegantesca utopia que, si s'hagués fet en alguna ocasió realitat, hauria tornat boig al més sensat. Perquè la seva República, a més d'incompatible amb qualsevol naturalesa humana, és una negació d'arrel de la democràcia i una construcció que hagués posat a tremolar a Aldous Huxley i George Orwell, els autors d'Un món feliç i 1984, respectivament. A Hitler i a Mussolini potser els hagi agradat.

Una abraçada.

Platón

Nació en Atenas en el 427 a.C., en una familia aristocrática, y vivió su juventud en una ciudad envuelta por el torbellino de la guerra del Peloponeso. Traía bajo el brazo la propuesta de una república ideal que, por fortuna, nadie intentó poner en marcha. Vio desangrarse a su patria y derrumbarse la dorada época de Pericles, y sufrió en su propia carne los días del escepticismo. El momento más importante de su vida fue el encuentro con Sócrates, perteneció durante diez años a su círculo de discípulos y decidió seguir la su obra.

En el año 387 fundó la Academia, llamada así por encontrarse en los jardines de un lugar consagrado al antiguo héroe Academo. Era una institución donde sus integrantes estudiaban, investigaban e impartían enseñanzas. Platón la dirigió hasta su muerte, en el año 347.

Quiso ser un reformador político, cosa que no logró, pero dirigió la mayor parte de sus esfuerzos a reflexionar sobre el Estado y sobre la ética individual y colectiva. Su obra adoptó la forma del diálogo y, en cierto sentido, puede decirse que fue un precedente de la novela. Para él, la tarea superior del Estado era la educación moral de los ciudadanos. Se le considera, con razón, el fundador del idealismo filosófico.

En sus concepciones filosóficas, en su famosa teoría de las Ideas, consideraba una misma cosa el Ser y el Pensar, aspecto en el que seguía las enseñanzas de Parménides. Distinguió entre la percepción, que se dirige al mundo de las cosas visibles, de las apariencias, y el conocimiento, que nos lleva a la verdad, hacia lo que es permanente, eterno e inmutable. El alma humana, que es eterna para este filósofo, conoció en una existencia anterior conceptos y verdades superiores, las Ideas, como el Bien, la Belleza y la Justicia, que quedaron impresos en ella. Por eso, todo conocimiento es el recuerdo de lo que el hombre ha olvidado y que conoció en su existencia anterior, antes de su vida terrenal. El saber late en nosotros y el hombre puede llegar a su total comprensión por medio del pensamiento, de la razón. Es, pues, un camino de ascensión, casi un recorrido místico, y no es de extrañar que Platón encandilara tanto a muchos teólogos cristianos siglos después. El pensamiento puro, liberado de las cadenas de lo sensorial, es el único que puede acercarse al mundo de las Ideas a través de una especie de "locura divina". ¿No os recuerda esa demencia el misticismo de santa Teresa?

Para completar su obra, Platón diseñó el Estado ideal en su famosa obra La República. Es una imponente construcción del pensamiento y de la imaginación, una gigantesca utopía que, de haberse hecho en alguna ocasión realidad, habría vuelto loco al más sensato. Porque su República, además de incompatible con cualquier naturaleza humana, es una negación de raíz de la democracia y una construcción que hubiera puesto a temblar a Aldous Huxley y a George Orwell, los autores de Un mundo feliz y 1984, respectivamente. A Hitler y a Mussolini puede que les haya gustado.

Un abrazo.