La fi de l'adolescència --- El fin de la adolescencia

[Entrada 121]

La fi de l'adolescència

He sentit afirmar en alguns especialistes que l'adolescència és cada dia més llarga ja que cada cop són més freqüents els joves que viuen amb el pares, depenent d'ells, fins passats els 30 anys.

Òbviament, hi ha una adolescència física o biològica, el cos del nen passa a ser el cos d'un adult. D'això se n'ocupen les hormones que envaeixen el cos de l'adolescent (les famoses tempestes d'hormones) que s'ocupen de anar-lo transformant en un adult, provocant-li el despertar sexual, una sèrie de replantejos mentals (fonamentalment filosòfics, és a dir, metafísics, ètics, etc. i també ideològics) i una més o menys intensa inestabilitat emocional.

Els anglosaxons, que solen ser molt precisos amb les denominacions, de la gent que està fent aquest canvi biològic en diuen teenagers. Un teenager és un noi que té entre 13 i 19 anys (en anglès el nom d'aquestes xifres i de les intermèdies s'acaba en teen i age significa edat), cosa que coincideix força amb les edats normals d'una adolescència biològica.

Tanmateix l'adolescència com a actitud vital, no té per què coincidir amb la biològica. En primer lloc em sembla que aquest despertar mental, aquests replantejos mentals, filosòfics, ideològics, etc. si bé s'inicien amb la pubertat no esclaten amb virulència fins als 15 o 16 anys i que hom ja pot estar força definit als 17 o 18 anys, tot i que això és força dependent de cada persona, de la seva sensatesa, del propi seny... Tot i que la tempesta biològica encara no hagi acabat i les emocions encara puguin donar força maldecaps... I hi ha qui defensa que tot plegat no s'acaba fins als 25.

Personalment crec que la persona no comença a actuar com a un adult fins que no agafa el timó de la seva vida i en du el rumb. I per poder agafar el timó generalment hem de deixar la casa paterna i ens hem de muntar la vida pel nostre compte assumint-ne totes les responsabilitats que l'envolten. La independència econòmica és un primer pas, i important. Sense independència econòmica ho tenim malament ja que la dependència econòmica condiciona molt. Però aquesta independència econòmica no ho és tot, agafar el timó de la vida vol dir assumir la responsabilitat de tot el que fem. I ser responsable vol dir que hem de poder respondre per tot... També vol dir tenir criteri, ser capaç de prendre decisions raonables.

Un adult ha de prendre decisions pel seu compte i assumir el risc de l'error... Ja que probablement s'equivocarà més d'una i de dues vegades... El ser responsable dels propis actes vol dir això, assumir els propis errors i fer-se càrrec de les conseqüències. Aquesta és la part difícil, la fàcil és la dels encerts. Quan encertes no hi ha problema, et pot alimentar l'autoestima, però no ensenya gairebé res. Possiblement una persona és madura quan sap acceptar els propis errors i sap assumir-ne les conseqüències sense problemes. Si a sobre sap aprendre d'aquests errors diria que és una persona sàvia, o que ho serà ben aviat.

Quan un ha de prendre decisions, sobretot quan són decisions complexes i compromeses, s'adona que una cosa és conèixer, tenir la informació, i una altra molt diferent és saber, és a dir, encertar en aplicar adequadament aquest coneixement, tenir la lucidesa suficient per a fer un ús correcte del coneixement. Normalment quan comencem a viure pel nostre compte tenim els coneixements necessaris per prendre decisions encertades, però no la saviesa suficient, aquesta saviesa ens la pot donar l'experiència.

La persona jove (que avui dia és habitual que estigui a l'atur i si no, amb sort, és mileurista) instal•lada a casa dels pares a pan y cuchillo encara sol viure de la sopa boba ja que normalment si guanya diners els sol invertir en cobrir les pròpies depeses i capricis. Aquesta persona, en general, no actua com a adult, no li cal. Li és força més fàcil seguir amb el seu rol d'adolescent, especialment a casa, malgrat que això vulgui dir no poder fer sempre el que li agradaria. En sé d'algun que ha acabat tiranitzant als pares, però això és un altre tema. Dins d'aquest paquet s'hi pot incloure el playboy i el hijo de papá que no assumeixen la responsabilitat de la seva vida.

Quan la responsabilitat et cau a sobre com una llosa és el dia que tens un fill. Llavors si que pesa. Els teus errors no te'ls menges sol, i tems el mal que li puguis fer al fill o als fills quan t'equivoquis. T'adones que ningú t'ha ensenyat a ser pare... Clar que molts dels LGBT això de ser pares no s'ho plantegen i s'ho miren de molt lluny.

Quan hi havia el servei militar obligatori, és a dir, la mili , que coincidia més o menys amb la majoria d'edat legal (fixada llavors en els 21 anys per als joves barons) aquesta servia de fita ja que s'entenia que un home que havia fet la mili ja era un adult i era el moment en què la societat li exigia que comences a fer càrrec de la seva pròpia vida. En aquell temps eren molts el joves que es casaven en tornar de la mili. Per a mi aquest servei militar era una cosa nefasta, però era el primer moment en què la majoria dels joves havien d'assumir la seva vida sense el suport directe dels pares.

Quan no hi havia tantes universitats en aquest país molts havíem d'anar fora de casa a estudiar i aquest fet feia un paper similar, sobretot si anàvem a viure fora de l'àmbit dels col•legis majors i residències d'estudiants. De fet, a Anglaterra, no està gaire ben vist que estudiïs a la universitat de la població on vius amb els teus pares, i això fa que la immensa majoria del joves universitaris anglesos hagin de fer-se càrrec de la pròpia vida en marxar a estudiar a la universitat lluny de casa.

Jo sóc dels que recomanen als joves que se'n vagin d'Erasmus, no és perquè cregui que així seran millors professionals, ni que a les universitats estrangeres s'ensenya millor, és fonamentalment perquè sé que això els propicia una millora personal de cara a la seva maduresa ja que els obliga a fer-se càrrec de la pròpia vida, encara que només sigui temporalment.

Una abraçada.

El fin de la adolescencia

He oído afirmar a algunos especialistas que la adolescencia es cada día más larga ya que cada vez son más frecuentes los jóvenes que viven con sus padres, dependiendo de ellos, hasta pasados los 30 años.

Obviamente, hay una adolescencia física o biológica, el cuerpo del niño pasa a ser el cuerpo de un adulto. De ello se ocupan las hormonas que invaden el cuerpo del adolescente (las famosas tormentas de hormonas) que se ocupan de irle transformando en un adulto, provocándole el despertar sexual, una serie de replanteos mentales (fundamentalmente filosóficos, es decir, metafísicos, éticos, etc. y también ideológicos) y una más o menos intensa inestabilidad emocional.

Los anglosajones, que suelen ser muy precisos en las denominaciones, a la gente que está haciendo ese cambio biológico les llaman teenagers. Un teenager es un chico que tiene entre 13 y 19 años (en inglés el nombre de esas cifras y de las intermedias se acaba en teen i age significa edad), lo que coincide bastante con las edades normales de una adolescencia biológica.

Sin embargo la adolescencia como actitud vital, no tiene por qué coincidir con la biológica. En primer lugar me parece que este despertar mental, esos replanteos mentales, filosóficos, ideológicos, etc. si bien se inician con la pubertad no estallan con virulencia hasta los 15 o 16 años y que uno ya puede estar bastante definido a los 17 o 18 años, aunque eso es bastante dependiente de cada persona, de su sensatez, de su propio juicio... Aunque la tormenta biológica no haya terminado y las emociones aún puedan dar muchos dolores de cabeza... Y hay quien defiende que todo no se acaba hasta los 25.

Personalmente creo que la persona no comienza a actuar como un adulto hasta que no coge el timón de su vida y lleva su rumbo. Y para poder coger el timón generalmente debemos dejar la casa paterna y nos tenemos que montar la vida por nuestra cuenta asumiendo todas las responsabilidades que la rodean. La independencia económica es un primer paso, e importante. Sin independencia económica lo tenemos mal ya que la dependencia económica condiciona mucho. Pero esa independencia económica no lo es todo, tomar el timón de la vida significa asumir la responsabilidad de todo lo que hacemos. Y ser responsable significa que tenemos que poder responder por todo... También significa tener criterio, ser capaz de tomar decisiones razonables.

Un adulto debe tomar decisiones por su cuenta y asumir el riesgo del error... Ya que probablemente se equivocará más de una y de dos veces... El ser responsable de sus actos significa eso, asumir los propios errores y hacerse cargo de las consecuencias. Esta es la parte difícil, la fácil es la de los aciertos. Cuando aciertas no hay problema, te puede alimentar la autoestima, pero no enseña casi nada. Posiblemente una persona es madura cuando sabe aceptar los propios errores y sabe asumir las consecuencias sin problemas. Si encima sabe aprender de estos errores diría que es una persona sabia, o que lo será muy pronto.

Cuando uno tiene que tomar decisiones, sobre todo cuando son decisiones complejas y comprometidas, se da cuenta que una cosa es conocer, tener la información, y otra muy distinta es saber, es decir, acertar en aplicar adecuadamente ese conocimiento, tener la lucidez suficiente para hacer un uso correcto del conocimiento. Normalmente cuando empezamos a vivir por nuestra cuenta tenemos los conocimientos necesarios para tomar decisiones acertadas, pero no la sabiduría suficiente, esta sabiduría nos la puede dar la experiencia.

La persona joven (que hoy en día es habitual que esté en el paro y si no, con suerte, es mileurista) instalada en casa de los padres a pan y cuchillo aún suele vivir de la sopa boba ya que normalmente si gana dinero lo suele invertir en cubrir las propias gastos y caprichos. Esa persona, en general, no actúa como adulto, no le hace falta. Le es mucho más fácil seguir con su rol de adolescente, especialmente en casa, aunque eso signifique no poder hacer siempre lo que le gustaría. Sé de alguno que ha acabado tiranizando a los padres, pero eso es otro tema. Dentro de ese paquete se puede incluir al playboy y al hijo de papá que no asumen la responsabilidad de su vida.

Cuando la responsabilidad te cae encima como una losa es el día que tienes un hijo. Entonces sí que pesa. Tus errores no te comes solo, y temes el daño que le puedas hacer al hijo o a los hijos cuando te equivoques. Te das cuenta que nadie te ha enseñado a ser padre... Claro que muchos de los LGBT eso de ser padres no se lo plantean y se lo miran desde muy lejos.

Cuando había el servicio militar obligatorio, es decir, la mili , que coincidía más o menos con la mayoría de edad legal (fijada entonces en los 21 años para los jóvenes varones) esta servía de hito ya que se entendía que un hombre que había hecho la mili ya era un adulto y era el momento en que la sociedad le exigía que empezara a hacerse cargo de su propia vida. En aquel tiempo eran muchos los jóvenes que se casaban al volver de la mili. Para mí ese servicio militar era algo nefasto, pero era el primer momento en que la mayoría de los jóvenes tenían que asumir su vida sin el apoyo directo de los padres.

Cuando no había tantas universidades en este país muchos teníamos que ir fuera de casa a estudiar y este hecho hacía un papel similar, sobre todo si íbamos a vivir fuera del ámbito de los colegios mayores y residencias de estudiantes. De hecho, en Inglaterra, no está muy bien visto que estudies en la universidad de la población donde vives con tus padres, y eso hace que la inmensa mayoría de los jóvenes universitarios ingleses deban hacerse cargo de la propia vida al ir a estudiar en la universidad lejos de su casa.

Yo soy de los que recomiendan a los jóvenes que se vayan de Erasmus, no es porque crea que así serán mejores profesionales, ni que en las universidades extranjeras se enseña mejor, es fundamentalmente porque sé que eso les propicia una mejora personal de cara a su madurez ya que les obliga a hacerse a cargo de la propia vida, aunque sólo sea temporalmente.

Un abrazo.