Pares --- Padres

[Entrada 260]

Pares

L'infant idolatra els pares, per a ell solen ser el millor que hi ha al món, l'exemple a seguir. L'única manera que té l'infant de madurar és fer un trencament amb aquest pares, amb el seu món i buscar-se el propi i això és l'adolescència, la formació de l'adult trencant amb el model dels pares per buscar el propi. Aquest trencament és imprescindible per a la maduració, perquè l'infant pugui esdevenir adult.

L'adolescent no sap el que li està passant, està desorientat i perdut. Recordo amb tristesa el dia que em vaig adonar que el meu pare era un senyor prim, més aviat baixet i lletget, que no tenia mitja hòstia. Em va caure l'ànima als peus. El problema és quan el pare no és conscient del que està passant el seu fill, aquesta ignorància ha produït conflictes ben seriosos a les relacions paterno-filials.

A molts ens costa veure créixer els fills, i moltes vegades ja tenen de 18 o 20 anys i són ben assenyats, seriosos i responsables, però hi seguim veient aquell nen que vam tenir en braços. Molts dels pares pensen en el fill com en una cosa pròpia, com a la continuació de ells mateixos i moltes vegades esperen, volen o somien que el fill faci determinades coses que ells no han estat capaços de fer, o que han estat frustracions de la seva pròpia vida. Que el fill no segueixi aquestes pautes és un motiu de contrarietat, de vegades molt important, i no dic res si aquest fill és diferent dels altres, no passa per on ha passat la majoria, si la seva ideologia és diferent de la del pare, o si és un criminal, però per a molts el pitjor que li pot passar és que el fill sigui homosexual. Crec que en el fons és perquè no veuen que el fill és una persona diferent a ells mateixos, independent, amb una vida pròpia. Com he sentit a dir alguna vegada, no podem culpar del tot a un heterosexual, com són la majoria de pares, que no sigui capaç d'acceptar un fill homosexual quan la pròpia societat no l'ha preparat per a tal eventualitat.

Una abraçada.

Padres

El niño idolatra a los padres, para él suelen ser lo mejor que hay en el mundo, el ejemplo a seguir. La única manera que tiene el niño de madurar es romper con esos padres, con su mundo y buscarse el suyo propio y eso es la adolescencia, la formación del adulto rompiendo con el modelo de los padres para buscar el propio. Esta ruptura es imprescindible para la maduración, para que el niño pueda convertirse en adulto.

El adolescente no sabe lo que le está pasando, está desorientado y perdido. Recuerdo con tristeza el día que me di cuenta que mi padre era un señor delgado, más bien bajito y feucho, que no tenía media hostia. Me cayó el alma a los pies. El problema es cuando el padre no es consciente de lo que está pasando su hijo, esta ignorancia ha producido conflictos muy serios en las relaciones paterno-filiales.

A muchos nos cuesta ver crecer a los hijos, y muchas veces ya tienen hijos de 18 o 20 años y son muy sensatos, serios y responsables, pero seguimos viendo en ellos aquel niño que tuvimos en brazos. Muchos de los padres piensan en el hijo como en una cosa propia, como en la continuación de ellos mismos y muchas veces esperan, quieren o sueñan que el hijo haga determinadas cosas que ellos no han sido capaces de hacer, o que han sido frustraciones de su propia vida. Que el hijo no siga esas pautas es un motivo de contrariedad, a veces muy importante, y no digo nada si ese hijo es diferente de los demás, no pasa por donde ha pasado la mayoría, si su ideología es diferente a la del padre, o si es un criminal, pero para muchos lo peor que le puede pasar es que el hijo sea homosexual. Creo que en el fondo es porque no ven que el hijo es una persona diferente a sí mismos, independiente, con una vida propia. Como he oído decir alguna vez, no podemos culpar del todo a un heterosexual, como son la mayoría de padres, que no sea capaz de aceptar un hijo homosexual cuando la propia sociedad no le ha preparado para tal eventualidad.

Un abrazo.