Avís | Aviso

=> Versió en català (la primera part de l'entrada)

=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 6 de desembre del 2010

El camí del riu (El camino del Rio)

[Entrada número 18 / 18]



Per a gerardbcn, el més fidel dels meus lectors.


A prop del riu els arbres creixen amb facilitat, arriben a tenir alçades considerables i les seves copes són ben frondoses, tot i que a l'hivern es queden ben pelades. Això fa que a l'estiu aquest camí sigui sempre fresc i agradable, i em resulta difícil de resistir-me a la temptació de passejar per allà en bicicleta quan estic de vacances o els caps de setmana. M'acostumo a llevar molt d'hora, abans que es faci de dia. Carrego la motxilla amb el camelback ple d'aigua, unes quantes galetes i una mica de xocolata, i emprenc la ruta cap al camí del riu.

Les meves excursions matinals solen durar entre 4 i 6 hores evitant les hores en què el sol comença a escalfar amb la duresa estiuenca el que em permet recórrer entre 60 i 90 quilòmetres de pistes i camins rurals, és a dir, fer llargs recorreguts per la regió. Només m'aturo 10 o 15 minuts per menjar-me les meves galetes acompanyades per la xocolata que de vegades està fos per la calor...

Aquell matí vaig sortir prop de les 5 del matí, el cel encara estava enrogit per les llums de l'aurora. La frescor matinal era molt agradable cosa que va ajudar a què pel meu cap només passessin bons pensaments, positius i optimistes. Em sentia feliç, pletòric. Vaig entrar a l'arbreda del riu, allà la temperatura encara era menor i l'ambient encara més agradable. Vaig veure davant meu algú que anava en bicicleta. Com que anava més a poc a poc que jo, aviat vaig arribar a la seva alçada.

- Bon dia -vaig dir.

- Hola, bon dia -em va respondre. Era un jove d'uns 17 anys, vestit amb una samarreta groga i uns pantalons tipus bermudes de color beix, vist així, d'un cop d'ull em va semblar un noi guapo i de bon tipus. Vaig seguir el meu camí al meu ritme de pedaleig. Un moment després el noi es posava a la meva alçada.

- Vaja -vaig pensar- un que vol competir. -Passa tot sovint que avancis a algú, es piqui, acceleri i t'avanci immediatament com reptant-te. De vegades em pico, accelero una mica i els deixo de nou enrere, però la majoria de vegades passo d'ells i els veig patir davant meu esforçant-se perquè no els torni a avançar. Però em vaig equivocar ja que es va mantenir al meu costat.

- Perdoni, -em va dir- li molesta si vaig amb vostè?

- Home, en principi no, -vaig replicar- però tens idea de les intencions que porto?

- Tant me fa –va respondre-. No podia dormir i he pensat en donar una gran volta a veure si em canso i em ve la son.

- La meva intenció és tornar cap a dos quarts de 12 o les 12, és a dir, d'aquí a unes 6 hora i mitja o 7 -li vaig comunicar.

- Per mi perfecte -va afegir.

- Què t'ha fet pensar que podies venir amb mi? -Vaig preguntar.

- M'ha semblat vostè una persona decidida, que tenia les coses clares, i he pensat: aquest home em portarà a conèixer la comarca i m'ajudarà a fer l'exercici que m'he proposat fer avui.

- I creus que t'adaptaràs al meu ritme? -Vaig interrogar de nou

- Ho intentaré, amb el meu xicot fèiem excursions molt llargues en bici... -Vam seguir en silenci. Em seguia de prop i de tant en tant ens posàvem l'un al costat de l'altre per comentar alguna cosa de les que veiem o dels llocs per on passàvem.

Aquest va ser el principi d'una llarga i profunda amistat. Ell, que es diu Rafael, acabava de perdre el seu xicot en un accident, en aquell moment feia unes poques setmanes del tràgic accident. Una noia que sortia d'una discoteca carregada del que fora es va saltar un stop i es va endur per davant la moto i la vida del xicot d'en Rafael quan aquest es dirigia al seu treball amb les llums de l'alba... Va ser el primer que em va explicar aquell matí quan vaig parar a menjar-me les provisions. Vaig imaginar que intentava justificar el seu insomni... Vam plorar junts.

Recordo que va ser un matí molt agradable.

Hem passat moltes vegades per aquest camí on la nostra amistat va néixer, va madurar i va florir. I va ser en aquest camí on en Rafael, el meu marit, cinc anys després em va demanar que em casés amb ell.

Fi.

Vaig escriure aquesta història amb la intenció de publicar-la en el meu antic blog, però el vaig tancar abans de fer-ho.

Quan vaig publicar el post número 250 d'aquell blog vaig proposar a qui volgués celebrar-ho en una mena de festa virtual, m'enviés un petit text o una imatge o les dues coses i amb tot el que rebés faria un post/festa de celebració.

L'únic que va respondre a la crida va ser en gerardbcn qui em va fer arribar la imatge que he posat després de la dedicatòria i em convidà a escriure un text que li fes els honors. Doncs bé aquesta narració fictícia és el text que vaig escriure i que li he dedicat a ell. Aquesta hauria estat la festa del 250.

Una abraçada.





El camí del riu (El camino del Rio)




Para gerardbcn el más fiel de mis lectores.


Cerca del río los árboles crecen con facilidad, llegan a tener alturas considerables y sus copas son muy frondosas, aunque en invierno se quedan completamente peladas. Esto hace que en verano este camino sea siempre fresco y agradable, y me resulta difícil de resistirme a la tentación de pasear por allí en bicicleta cuando estoy de vacaciones o los fines de semana. Me acostumbro a levantar muy temprano, antes de que amanezca. Cargo la mochila con el camelback lleno de agua, unas cuantas galletas y un poco de chocolate, y emprendo la ruta hacia el camino del río.

Mis excursiones matinales suelen durar entre 4 y 6 horas evitando las horas en que el sol empieza a calentar con su dureza veraniega lo que me permite recorrer entre 60 y 90 kilómetros de pistas y caminos rurales, es decir, hacer largos recorridos por la región. Sólo me detengo 10 o 15 minutos para comerme mis galletas acompañadas por el chocolate que a veces está fundido por el calor...

Aquella mañana salí cerca de las 5 de la mañana, el cielo aún estaba enrojecido por las luces de la aurora. El frescor matinal era muy agradable lo que ayudó a que por mi cabeza sólo pasaran buenos pensamientos, positivos y optimistas. Me sentía feliz, pletórico. Entré en la arboleda del río, allí la temperatura aún era menor y el ambiente aún más agradable. Vi ante mí alguien que iba en bicicleta. Como iba más despacio que yo, pronto llegué a su altura.

- Buenos días -dije.

- Hola, buenos días -me respondió. Era un joven de unos 17 años, vestido con una camiseta amarilla y un pantalón tipo bermudas de color beige, visto así, de un vistazo me pareció un chico guapo y de buen tipo. Seguí mi camino a mi ritmo de pedaleo. Un momento después el chico se ponía a mi altura.

- Vaya-pensé -uno que quiere competir. -Pasa a menudo que adelantes a alguien, se pique, acelere y te adelanten inmediatamente como retándote. A veces me pico, acelero un poco y les dejo de nuevo atrás, pero la mayoría de veces paso de ellos y les veo sufrir delante mío esforzándose para que no les vuelva a adelantar. Pero me equivoqué ya que se mantuvo a mi lado.

- Perdone, -me dijo- ¿le molesta si voy con usted?

- Hombre, en principio no, -repliqué- pero ¿tienes idea de las intenciones que llevo?

- Me da igual –respondió-. No podía dormir y he pensado en dar una gran vuelta a ver si me canso y me viene el sueño.

- Mi intención es volver a las 11 y media o las 12, es decir, dentro de unas 6 hora y media o 7 -le comuniqué.

- Para mí perfecto -añadió.

- ¿Qué te ha hecho pensar que podías venir conmigo? -Pregunté.

- Me ha parecido usted una persona decidida, que tenía las cosas claras, y he pensado: este hombre me llevará a conocer la comarca y me ayudará a hacer el ejercicio que me he propuesto hacer hoy.

- ¿Y crees que adaptarás a mi ritmo? -Interrogué de nuevo

- Lo intentaré, con mi novio hacíamos excursiones muy largas en bici... -Seguimos en silencio. Me seguía de cerca y de vez en cuando nos poníamos el uno al lado del otro para comentar algo de lo que veíamos o de los lugares por los que pasábamos.

Este fue el principio de una larga y profunda amistad. Él, que se llama Rafael, acababa de perder su novio en un accidente, en aquel momento hacía unas pocas semanas del trágico accidente. Una chica que salía de una discoteca cargada de lo que fuera se saltó un stop y se llevó por delante la moto y la vida del novio de Rafael cuando éste se dirigía a su trabajo con las luces del alba... Fue lo primero que me contó aquella mañana cuando paré a comerme las provisiones. Imaginé que intentaba justificar su insomnio... Lloramos juntos.

Recuerdo que fue una mañana muy agradable.

Hemos pasado muchas veces por ese camino donde nuestra amistad nació, maduró y floreció. Y fue en este camino donde Rafael, mi marido, cinco años después me pidió que me casara con él.

Fin.

Escribí esta historia con la intención de publicarla en mi antiguo blog, pero lo cerré antes de hacerlo.

Cuando publiqué el post número 250 de aquel blog propuse a quien quisiera celebrarlo en una especie de fiesta virtual, me enviara un pequeño texto o una imagen o las dos cosas y con todo lo que recibiera haría un post/fiesta de celebración.

El único que respondió a la llamada fue gerardbcn quien me envió la imagen que he puesto después de la dedicatoria y me invitó a escribir un texto que le hiciera los honores. Pues bien esta narración ficticia es el texto que escribí y que le he dedicado a él. Esta habría sido la fiesta del 250.

Un abrazo.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada