Sòcrates --- Sócrates

[Entrada 101]

Sòcrates

En l'últim terç del segle V van irrompre a Atenes una sèrie de pensadors estrangers que van fer trontollar tots els criteris intel•lectuals sobre els quals s'havia sustentat l'hegemonia atenenca. Se'ls va dir sofistes, paraula que vol dir "mestres de saviesa". Eren una mena de retòrics, a mig camí entre filòsofs i xarlatans, que ensenyaven l'art de la persuasió per mitjà de la paraula als joves atenencs desitjosos d'èxit social i polític. Cobraven alts honoraris pels seus ensenyaments i incloïen en el seu magisteri totes les matèries, fossin música, filosofia, biologia, retòrica o teologia. Per a ells l'home era la mesura de totes les coses. Tot era relatiu en el pensament sofista, el subjectivisme impregnava el seu discurs, les veritats absolutes eren combatudes per l'art de la retòrica i l'escepticisme total constituïa l'arrel de la seva reflexió. Plató en el seu Defensa de Sòcrates expressava el més negatiu de la sofística: Tot és lícit i honrós, el secret de l'èxit rau únicament en els coneixements dialèctics del litigant "." Però, i la moral? Un mer prejudici convencional, creat arbitràriament per l'home davant la natura sobirana. I la llei? Un simple recurs defensiu del qual s'han valgut els febles per contenir els forts. La tradició? Falsa o, almenys, menyspreable. Els déus? Els déus no existeixen. La família? Una trava per a la llibertat individual. La ciutat? Un reducte particularista que cal abolir per esdevenir 'ciutadà del món'. Què queda llavors en peu? Tres elements determinants i poderosos: la natura, l'atzar i latecné (art, ciència, manya, habilitat). Qui sàpiga valer-se d'aquesta última triomfarà en el món, el més intel•ligent aixafarà al senzill, el menys escrupolós, al més tímid, el més fort, al més feble, el més escèptic al més creient ".

Els sofistes haguessin destrossat l'esperit democràtic d'Atenes, haurien matat la filosofia i assassinat tot alè ètic. Però Sòcrates, el més gran dels filòsofs en la seva actitud moral, va saber combatre la sofística. A ell li correspon també el mèrit d'haver obert la porta a dos dels més grans pensadors de totes les edats: Plató i Aristòtil. Amb tots tres, Atenes va recuperar la grandesa del seu esperit, i encara que mai va aconseguir l'hegemonia política i intel•lectual dels dies de Pèricles, va tornar a ser un far de la força creadora de l'ànima grega.

Es creu que Sòcrates va néixer entre els anys 460 i 470 aC Fill d'un escultor i d'una llevadora, va lluitar com un valent en diverses campanyes de la guerra del Peloponès. Era lleig i malgirbat, però els seus dons de persuasió i la seva simpatia el van fer molt popular entre els joves en l'Atenes del seu temps. Se'l pot considerar com el fundador de la dialèctica i, sobretot, de l'ètica. Enfront dels sofistes, Sòcrates creia en la veritat absoluta, el coneixement de la qual només es podia assolir a través de la raó. El saber real era el saber conceptual. L'art de la dialèctica desenvolupat per Sòcrates consistia en donar a llum la veritat a través del diàleg, amb l'ús en moltes ocasions de la ironia. I la meta de la seva indagació en l'ànima no era altra que la moralitat, la construcció d'una ètica. La areté socràtica descansa en el saber, en el camí directe al coneixement que proposa la intel•ligència. I l'home just només pot fer-li mal la pèrdua del saber, que és el fonament de tota virtut. L'home que segueix la raó, practica la virtut. El seu pensament era una especulació optimista i en conseqüència l'home bo ha de ser, per força, un home feliç. En harmonia amb el que som, hem de obrar.

(Per qui no conegui la paraula grega areté es podria dir és un concepte vague que implica un conjunt de qualitats cíviques, morals i intel•lectuals. La wikipedia disposa d'un bon article sobre aquest concepte.)

Sòcrates, que se sàpiga, no va escriure una sola línia en la seva vida. Va viatjar pels carrers de la seva sagrada ciutat parlant amb els homes, buscant amb la paraula la veritat íntima de les coses, la raó de ser d'allò humà. Reconstruir la areté , el sempre nou i sempre etern model de virtut. Gairebé tot el que sabem de Sòcrates ens ha arribat a través dels escrits de Plató i Xenofont. Ells ens han explicat com va ser acusat de sofista quan no ho era i de corrompre a la joventut amb els seus ensenyaments, mentre que el que feia era dotar als seus deixebles d'una ètica que la sofística negava. Durant el judici que es va seguir contra ell, en el qual Plató va fer una defensa apassionada del seu mestre, Sòcrates va aguantar impertèrrit les injustes acusacions dels seus enemics i es va negar a defensar-se. Condemnat a morir, no va acceptar salvar la vida quan els seus amics van subornar al carceller perquè pogués escapar de la presó. Es diu que, fins i tot, la seva fugida hauria suposat un alleujament per als jutges que l'havien condemnat. Va beure sense que li tremolés el pols el got de cicuta, envoltat dels seus deixebles, i va morir sense cap queixa. Era l'any 399 A.C.

Si la ciutat, dotada de lleis que estaven per sobre dels ciutadans, havia acordat la seva mort, Sòcrates pensava que havia de morir, i no escapar al càstig. La seva lliçó final era l'acceptació de la llei. Així demostraria als que creien en ell i a la ciutat sencera que l'home ha d'obrar d'acord amb el que creu i el que és. Mai la areté grega, l'ideal dels artistes, els guerrers i els pensadors va arribar, ni abans ni després de Sòcrates, aquest rang ètic i estètic.

Una abraçada.

Sócrates

En el último tercio del siglo V irrumpieron en Atenas una serie de pensadores extranjeros que hicieron tambalear todos los criterios intelectuales sobre los que se había sustentado la hegemonía ateniense. Se les llamó sofistas, palabra que quiere decir "maestros de sabiduría". Eran una especie de retóricos, a medio camino entre filósofos y charlatanes, que enseñaban el arte de la persuasión por medio de la palabra a los jóvenes atenienses deseosos de éxito social y político. Cobraban altos honorarios por sus enseñanzas e incluían en su magisterio todas las materias, fuesen música, filosofía, biología, retórica o teología. Para ellos el hombre era la medida de todas las cosas. Todo era relativo en el pensamiento sofista, el subjetivismo impregnaba su discurso, las verdades absolutas eran combatidas por el arte de la retórica y el escepticismo total constituía la raíz de su reflexión. Platón en su Defensa de Sócrates expresaba lo más negativo de la sofística: Todo es lícito y honroso; el secreto del éxito radica únicamente en los conocimientos dialécticos del litigante". "Pero ¿y la moral? Un mero prejuicio convencional, creado arbitrariamente por el hombre frente a la naturaleza soberana. ¿Y la ley? Un simple recurso defensivo del que se han valido los débiles para contener a los fuertes. ¿La tradición? Falsa o, al menos, despreciable. ¿Los dioses? Los dioses no existen. ¿La familia? Una traba para la libertad individual. ¿La ciudad? Un reducto particularista que hay que abolir para convertirse en 'ciudadano del mundo'. ¿Qué queda entonces en pie? Tres elementos determinantes y poderosos: la naturaleza, el azar y latecné (arte, ciencia, maña, habilidad). Quien sepa valerse de esta última triunfará en el mundo; el más inteligente aplastará al sencillo; el menos escrupuloso, al más timorato; el más fuerte, al más débil; el más escéptico al más creyente".

Los sofistas hubieran destrozado el espíritu democrático de Atenas, habrían matado la filosofía y asesinado todo aliento ético. Pero Sócrates, el más grande de los filósofos en su actitud moral, supo combatir la sofística. A él le corresponde también el mérito de haber abierto la puerta a dos de los más grandes pensadores de todas las edades: Platón y Aristóteles. Con los tres, Atenas recuperó la grandeza de su espíritu, y aunque nunca alcanzó la hegemonía política e intelectual de los días de Pericles, volvió a ser un faro de la fuerza creadora del alma griega.

Se cree que Sócrates nació entre los años 460 y 470 a.C. Hijo de un escultor y de una comadrona, luchó como un valiente en varias campañas de la guerra del Peloponeso. Era feo y desgarbado, pero sus dones de persuasión y su simpatía le hicieron muy popular entre los jóvenes en la Atenas de su tiempo. Se le puede considerar como el fundador de la dialéctica y, sobre todo, de la ética. Frente a los sofistas, Sócrates creía en la verdad absoluta, cuyo conocimiento sólo se podía alcanzar a través de la razón. El saber real era el saber conceptual. El arte de la dialéctica desarrollado por Sócrates consistía en alumbrar la verdad a través del diálogo, con el uso en muchas ocasiones de la ironía. Y la meta de su indagación en el alma no era otra que la moralidad, la construcción de una ética. La areté socrática descansa en el saber, en el camino directo al conocimiento que propone la inteligencia. Y al hombre justo sólo puede hacerle daño la pérdida del saber, que es el fundamento de toda virtud. El hombre que sigue la razón, practica la virtud. Su pensamiento era una especulación optimista y en consecuencia el hombre bueno ha de ser, por fuerza, un hombre feliz. En armonía con lo que somos, debemos obrar.

(Para quien no conozca la palabra griega areté se podría decir es un concepto vago que implica un conjunto de cualidades cívicas, morales e intelectuales. La wikipedia dispone de un buen artículo sobre ese concepto.)

Sócrates, que se sepa, no escribió una sola línea en su vida. Viajó por las calles de su sagrada ciudad hablando con los hombres, buscando con la palabra la verdad íntima de las cosas, la razón de ser de lo humano. Reconstruyó la areté , el siempre nuevo y siempre eterno modelo de virtud. Casi todo cuanto sabemos de Sócrates nos ha llegado a través de los escritos de Platón y Jenofonte. Ellos nos han contado cómo fue acusado de sofista cuando no lo era y de corromper a la juventud con sus enseñanzas, mientras que lo que hacía era dotar a sus discípulos de una ética que la sofística negaba. Durante el juicio que se siguió contra él, en el que Platón hizo una defensa apasionada de su maestro, Sócrates aguantó impertérrito las injustas acusaciones de sus enemigos y se negó a defenderse. Condenado a morir, no aceptó salvar la vida cuando sus amigos sobornaron al carcelero para que pudiera escapar de la prisión. Se dice que, incluso, su fuga hubiera supuesto un alivio para los jueces que le habían condenado. Bebió sin que le temblara el pulso el vaso de cicuta, rodeado de sus discípulos, y murió sin una queja. Era el año 399 a.C.

Si la ciudad, dotada de leyes que estaban por encima de los ciudadanos, había acordado su muerte, Sócrates pensaba que debía morir, y no escapar al castigo. Su lección final era la aceptación de la ley. Así demostraría a quienes creían en él y a la ciudad entera que el hombre debe obrar de acuerdo con lo que cree y lo que es. Nunca la areté griega, el ideal de los artistas, los guerreros y los pensadores alcanzó, ni antes ni después de Sócrates, tal rango ético y estético.

Un abrazo.