Avís | Aviso

=> Versió en català (la primera part de l'entrada)

=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dijous, 20 de gener del 2011

Memòries d'un bisexual – Enamoraments

[Entrada número 31]

Crec que ja he explicat que el meu autèntic primer amor va ser la filla d'un pescador del poble del meu avi que treballava al mercat de Nuada, i que cada dissabte al migdia, en tornar d'escola i d'haver acompanyat a en Joan Miquel a casa seva, creuava per dins del mercat i la saludava... Fins que vaig saber que es casava... Va ser la primera vegada que em van partir el cor.

Al meus 18 anys em vaig enamorar d'una companya dels escoltes, la Raquel, ella en tenia 16 y estava enamorada d'un altre noi que havia conegut durant les vacances... Després me'n vaig anar a Barcelona a estudiar a la universitat i la Raquel es va enamorar d'en Joaquim, un dels meus amics dels escoltes... Va ser la segona vegada que em van partir el cor.

En Joaquim i la Raquel es van casar un quants anys després, l'any que jo estava fent el servei militar, és a dir, després d'haver acabat els meus estudis universitaris. La meva dona i jo vam ser molt amics d'ells i vam fer moltes coses junts, fins tot vam tenir una llarga temporada una casa a mitges en un poble de muntanya. Vam conviure tan que encara avui dia els seus fills ens consideren part de la família. En Joaquim, uns anys més tard, tot just després d'una dura i penosa ruptura del seu matrimoni amb la Raquel, va morir en un accident a la muntanya. I em va deixar un forat molt gran al cor.

Quan vaig fer els 20 anys em vaig enamorar d'un noi de 18. El vaig conèixer al col·legi major on residíem a Barcelona.

El primer any d'estudis universitaris vaig estar en un col·legi major amb en Joan Baltasar, però a final de curs ens van expulsar a conseqüència d'una revetlla de St. Joan una mica esbojarrada. L'any següent vaig estar en un altre col·legi major i em va tocar compartir l'habitació amb dos germans bessons de 18 anys, que s'havien quedat orfes de pare amb 12 anys. Jo els coneixia perquè havíem anat al mateix institut (centre de secundària) l'any que no vaig anar als hermanos, feia poc que havia mort el seu pare i em vaig fixar en ells perquè sempre anaven vestits de dol rigorós. Després no havíem tingut més relació.

No tinc molt clar com em vaig anar a fixar en un d'ells, però la qüestió és que vaig acabar el curs bojament enamorat d'ell. Ell s'havia fixat en ma germana, crec que s'hi va fixar pel que jo en comentava d'ella i com que li van venir ganes de conèixer-la es va interessar per mi, això m'ho va confessar uns anys després. Més endavant ma germana i ell es van casar i van tenir dos fills i van acabar divorciant-se.

A vegades anàvem o veníem, ell i jo, junts en tren de Barcelona a Nuada o al revés. Una vegada que estàvem sols al vagó em vaig atrevir a fer-li un petó a la boca i em va dir que no li fes més que no li agradava. També em vaig preocupar per la seva fimosi, de fet, crec que gràcies a mi es va estalviar la cirurgia. Amb aquesta excusa li vaig poder veure i, fins i tot tocar-li, la polla en més d'una ocasió.

Tenia força amics de Nuada que estudiaven, com jo, a Barcelona. Un d'ells era l'Eduard a qui vaig conèixer als escoltes de Nuada. L'Eduard m'explicava tots els seus problemes, especialment els que tenia amb la seva xicota, i jo confiava prou en ell tot i que a vegades el trobava superficial, intranscendent, però l'apreciava prou i crec que ell en mi.

Quan ja duia dos anys boig per en Raül vaig pensar que no podia viure més així i em vaig decidir a sortir de l'armari, a explicar a tothom el que em passava i que fos el que déu volgués.

Vaig escriure una carta a la meva mare explicant-li-ho. Li vaig dir a en Raül que volia parlar amb ell que li havia d'explicar una cosa prou important. Vaig quedar amb l'Eduard per dir-li el que em passava. I vaig demanar hora al mossèn del col·legi major per parlar amb ell. En aquella època encara era un catòlic convençut i tenia un guia espiritual que era el capellà del col·legi major on vivíem.

L'Eduard em va escoltar atentament i em va voler convèncer que m'equivocava, que malgrat tot el que sentia jo no era homosexual, que ell em coneixia prou bé i sabia que m'anaven les dones. I era ben cert. Em va voler convèncer de què allò sentia per en Raül era circumstancial (aquí es va equivocar) i que quan em passés m'enamoraria d'una dona (i en això va tornar a encertar). En certa manera el vaig odiar per no fer-me costat, però això ho vaig veure després, llavors simplement em va deixar fred i descol·locat.

La segona conversa seriosa la vaig tenir amb el mossèn. Aquell em va venir a dir el mateix que l'Eduard i em va descol·locar del tot. Em va renyar per haver enviat una carta així a la meva mare i em va demanar que li negués tot de seguida que pogués. En aquest me'l vaig creure del tot (burro de mi!). La veritat és que era un capellà molt modern, obert i estava molt al dia. I tenia tota la meva confiança.

L'endemà em va trucar la meva mare tota alarmada per la carta que li havia escrit. Fent cas del mossèn, li vaig demanar que no en fes cas, que era fruit d'un mal moment que n'havia parlat amb el mossèn i que ja m'havia passat. Que estripés la carta i que si podia l'oblidés. Tot mentida, però què volíeu que fes?

Passats un parell de dies em vaig veure amb en Raül. Vaig haver de tornar a mentir. Li vaig dir que m'agradava una noia de Nuada que vivia prop de casa d'en Raül i que les famílies, la d'en Raül i la de la noia, es coneixien, que, per tant, ell hi tenia bona entrada. En fi, una bola.

Anys després, per circumstàncies que no venen a tomb, vaig mantenir relacions sexuals amb en Raül algunes vegades, llavors jo ja tenia les meves idees clares i havia acceptat la meva bisexualitat.

Sempre m'he preguntat què hauria passat si algú m'hagués recolzat en aquest intent de sortir de l'armari, si li hagués explicat a en Raül que m'atreien alguns homes i ell en concret. Que estava enamorat d'ell... No ho sabré mai. En Raül ignora la meva realitat, tot i que en sap alguna cosa, i jo encara sóc a l'armari.

Una abraçada

(Vaig publicar la primera versió d'aquest text el 11/12/2008)



Memorias de un bisexual - enamoramientos


Creo que ya he contado que mi auténtico primer amor fue la hija de un pescador del pueblo de mi abuelo que trabajaba en el mercado de Nuada vendiendo pescado, y que cada sábado al mediodía, al volver de la escuela y de haber acompañado a Joan Miquel a su casa, cruzaba por el mercado y la saludaba... Hasta que supe que se casaba... Fue la primera vez que me partieron el corazón.

En mis 18 años me enamoré de una compañera de los scouts, Raquel, ella tenía 16 y estaba enamorada de otro chico que había conocido durante las vacaciones... Después me fui a Barcelona a estudiar en la universidad y Raquel se enamoró de Joaquim, uno de mis amigos de los scouts... Fue la segunda vez que me partieron el corazón.

Joaquín y Raquel se casaron unos cuantos años después, el año en que yo estaba haciendo el servicio militar, es decir, después de haber terminado mis estudios universitarios. Mi mujer y yo fuimos muy amigos de ellos e hicimos muchas cosas juntos, incluso tuvimos una casa a medias en un pueblo de montaña. Convivimos tanto que aún hoy en día sus hijos nos consideran parte de la familia. Joaquín, unos años más tarde, después de una dura y penosa ruptura de su matrimonio con Raquel, murió en un accidente en la montaña. Y me dejó un agujero muy grande en el corazón.

Cuando cumplí los 20 años me enamoré de un chico de 18. Lo conocí en el colegio mayor donde residíamos en Barcelona.

El primer año de estudios universitarios estuve en un colegio mayor con Joan Baltasar, pero a final de curso nos expulsaron a consecuencia de una verbena de S. Juan un poco alocada. Al año siguiente estuve en otro colegio mayor y me tocó compartir la habitación con dos hermanos mellizos de 18 años, que se habían quedado huérfanos de padre con 12 años. Yo los conocía porque habíamos ido al mismo instituto (centro de secundaria) el año que no fui a los hermanos, hacía poco que había muerto su padre y me fijé en ellos porque iban siempre vestidos de luto riguroso. Luego no habíamos tenido más relación.

No tengo muy claro como me fui a fijar en uno de ellos, pero la cuestión es que acabé el curso locamente enamorado de él. Él se había fijado en mi hermana, creo que se fijó por lo que yo comentaba de ella y como le vinieron ganas de conocerla se interesó por mí. Eso último me lo me confesó unos años después. Más adelante mi hermana y él se casaron y tuvieron dos hijos y acabaron divorciándose.

A veces íbamos o veníamos, él y yo, juntos en tren de Barcelona a Nuada o al revés. Una vez que estábamos solos en el vagón me atreví a darle un beso en la boca y me dijo que no se lo hiciera nunca más que no le gustaba. También me preocupé por su fimosis, de hecho, creo que gracias a mí se ahorró la cirugía. Con esta excusa le pude ver y, incluso tocarle, la polla en más de una ocasión.

Tenía bastantes amigos de Nuada que estudiaban, como yo, en Barcelona. Uno de ellos era Eduard a quien conocí a los scouts de Nuada. Eduard me contaba todos sus problemas, especialmente los que tenía con su novia, y yo confiaba lo bastante en él aunque a veces me parecía superficial, intrascendente, pero le apreciaba bastante y creo que él en mí.

Cuando ya llevaba dos años loco por Raúl pensé que no podía vivir más así y me decidí a salir del armario, a explicar a todos lo que me pasaba y que fuera lo que dios quisiera.

Escribí una carta a mi madre contándoselo. Le dije a Raúl que quería hablar con él que le tenía que explicar una cosa bastante importante. Quedé con Eduard para decirle lo que me pasaba. Y pedí cita al cura del colegio mayor para hablar con él. En aquella época todavía era un católico convencido y tenía un guía espiritual que era el capellán del colegio mayor donde vivíamos.

Eduard me escuchó atentamente y me quiso convencer de que me equivocaba, que pese a todo lo que sentía yo no era homosexual, que él me conocía bastante bien y sabía que me iban las mujeres. Y era cierto. Me quiso convencer de que lo sentía por Raül era circunstancial (aquí se equivocó) y que cuando me pasara me enamoraría de una mujer (y en eso volvió a acertar). En cierto modo lo odié por no haberme apoyado, pero eso lo vi después, entonces simplemente me dejó frío y descolocado.

La segunda conversación seria la tuve con el cura. Aquel me vino a decir lo mismo que Eduard y me descolocó por completo. Me regañó por haber enviado una carta así a mi madre y me pidió que le negara todo en cuanto pudiera. A este me lo creí por completo (¡burro de mí!). La verdad es que era un cura muy moderno, abierto y estaba muy al día. Y gozaba de toda mi confianza.

Al día siguiente me llamó mi madre completamente alarmada por la carta que le había escrito. Haciendo caso del cura, le pedí que no hiciera caso, que era fruto de un mal momento que había hablado con el cura y que ya me había pasado. Que rompiera la carta y que si podía la olvidara. Todo mentira, pero ¿qué queríais que hiciera?

Pasados un par de días me vi con Raúl. Tuve que volver a mentir. Le dije que me gustaba una chica de Nuada que vivía cerca de la casa de Raúl y que las familias, la de Raúl y la de la chica, se conocían, que, por tanto, él tenía buena entrada. En fin, una bola.

Años después, por circunstancias que no vienen a cuento, mantuve relaciones sexuales con Raúl algunas veces, entonces yo ya tenía mis ideas claras y había aceptado mi bisexualidad.

Siempre me he preguntado qué habría pasado si alguien me hubiera apoyado en este intento de salir del armario, si le hubiera explicado a Raül que me atraían algunos hombres y él en concreto. Que estaba enamorado de él... No lo sabré nunca. Raúl ignora mi realidad, aunque algo sabe, y yo todavía estoy en el armario.

Un abrazo

(Publiqué la primera versión de este texto el 11/12/2008)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada